Vaig llegir la notícia del pare que han acomiadat per demanar uns dies, ja que havien d’operar la seva filla, i m’hi he vist reflectida. A mi no m’han acomiadat, però perquè no han pogut (tinc reducció per fills a càrrec), no perquè no hagin volgut. D’ençà que vaig decidir formar la meva família, tot han estat pegues a l’empresa.
No han vist amb bons ulls que reduís la jornada per conciliar ambdós mons, tampoc no han vist bé que fes ús dels dies que em pertocaven per conveni, quan algun dels meus fills ha estat ingressat per malaltia, a les 24 hores dels ingressos em preguntaven quan passaria per l’oficina. Tampoc no han vist bé, per descomptat, que el projecte familiar del meu marit i meu fos crear una família nombrosa. D’ençà que sóc mare, puc dir que m’han fet mobbing. M’han fet anar a treballar sola a l’empresa, sense dir-me que els donaven festa a tots, menys a mi, m’ha tocat un viatge, que per quedar-me embarassada poc després no m’han concedit. Però la gota que va vessar el got va ser quan el meu cap es va assabentar per un company que a un dels meus fills li havien diagnosticat trastorn d’espectre autista, amb 2 anys. Aquell dia el meu cap em va citar i, disfressant-ho d’empatia, em va convidar a marxar de l’empresa. Així jo podria gaudir del meu tercer fill, aleshores estava embarassada, i podria dedicar tot el temps que necessités al que patia el trastorn. Actualment estic d’excedència perquè conciliar, en el meu cas, no és possible.
Judit Cañada Hill
(Tarragona)
