Borja de Riquer, mestre d’historiadors, ha publicat fa poc un llibre imprescindible per a l’anàlisi de les relacions Catalunya-España. El seu títol: Ara va de debò, tracta dels reiterats episodis de confrontació entre dues maneres d’entendre aquesta relació, i la manera d’afrontar-la. Des del Memorial de Greuges (1885), l’èxit efímer de la Solidaritat Catalana (1906), la consecució de la Mancomunitat de Catalunya, l’adveniment de la II República, l’Estatut de Núria. Tots aquests episodis, al marge de la seva orientació concreta, tenen com a reacció la versió més o menys autoritària de l’Estat.
La historiografia té el principi dels cicles o sigui que la història tendeix a repetir-se. L’actual Estatut va ser un intent del president Maragall i el seu govern d’actualitzar aquesta relació vers una orientació federal asimètrica i bilateral.
Els qui vàrem tenir el privilegi de participar en la seva redacció i defensa com a comissionat del Parlament a les Corts Generals, ja vam veure que les llàgrimes en cantar Els Segadors, quan la seva aprovació, es van tornar amb decepció al «passar-li el ribot». El resultat del referèndum va ser balsàmic per aquest estat d’ànim però... la sentència política, que no arbitral, del Tribunal Constitucional va iniciar la desafecció de la majoria dels catalans amb l’Estat.
D’aleshores fins ara, la convicció que no hi ha la possibilitat d’una solució acordada ha mobilitzat milions de catalans, reiterada i progressivament.
La reacció autoritària i arbitrària del govern Rajoy, la seva ominosa utilització dels poders públics estatals, han multiplicat els defensors del referèndum, perquè ara ja no es tracta només d’autodeterminació, sinó de... democràcia, de rebuig per la falta d’autorització de la consulta; la usurpació, per la porta del darrere de les competències de la Generalitat; l’anorreament del dret d’impremta, d’opinió; la censura i suspensió dels nous mitjans de comunicació, vaja... a la turca. Des d’aquí la nostra solidaritat a tots els imputats, ja siguin alcaldes, funcionaris i altres ciutadans.
Estem cridats, doncs, a votar, a votar, per tal de defensar l’estat de dret, la democràcia. Jo particularment ho faré. I ho faré perquè em tinc per demòcrata i vull que el meu país, Catalunya, sigui un exemple de democràcia, de civisme i de fraternitat, sí, també amb els ciutadans espanyols de bona fe.
I també ho faré com a socialista. Fa prop de 39 anys que em vaig fer militant del socialisme català. Ho vaig fer perquè el socialisme i la defensa dels drets nacionals de Catalunya eren les nostres divises. Formalment, es declara partit nacional català, fins i tot, fa poc temps va aprovar una resolució congressual en defensa del dret a decidir i amb aquest compromís es va presentar a les eleccions. Poc després va abdicar d’aquesta posició.
Voldria demanar a tots i totes les socialistes, «companys, amics i camarades», com diu la cançó, i a tots els catalans demòcrates, que vagin a votar..., es tracta de defensar la democràcia.
