Catalunya és un capgròs, un país petit amb una gran capital. La Catalunya d’avui, la dels vuit milions, té una capital que supera el milió i mig d’habitants al centre d’una regió metropolitana que suma més de cinc milions de persones. Des del Maresme fins al Baix Llobregat passant pels Vallesos la gran Barcelona concentra dos terços de la població catalana. La resta de regions del país són poca cosa quan es comparen amb aquest gegant.
Per una regió com la nostra, des d’una ciutat metropolitana emergent com la que es desvetlla al voltant de Reus i Tarragona, la relació amb Barcelona és cabdal. La capital del país, a cent kilòmetres justos de la gran rotonda de Les Gavarres que ens fa de plaça major, és una oportunitat, una amenaça i una assignatura pendent. Una triple mirada que hauria d’ajudar a desenvolupar una aproximació més completa a la nostra relació amb el Cap i Casal.
Tenir a tocar una gran ciutat global com Barcelona dóna al conjunt de país una connexió amb Europa i el món que no valorem de tant acostumats com hi estem
Tenir a tocar una gran ciutat global com Barcelona dóna al conjunt de país una connexió amb Europa i el món que no valorem de tant acostumats com hi estem. Sense la proximitat amb les empreses, el capital, l’oferta cultural, les institucions, les infraestructures i el dinamisme de Barcelona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre serien un lloc més pobre, més provincià i menys obert a les oportunitats que la globalització ha obert progressivament des dels anys seixanta.
La regió ha de connectar-s’hi més i millor per aprofitar la força del motor Barcelona en tots els sentits. Si la fi dels peatges a l’AP7 ens ha allunyat de Barcelona, la nova estació d’alta velocitat a Vila-seca ens hi pot apropar. Una de freda i una de calenta.
Una oportunitat i una amenaça, alhora. Diuen que a Girona és fàcil saber on trobar la gent amb més talent i millors sous de la ciutat, cada dia a les vuit del matí són a l’andana esperant l’AVE per anar a treballar a Barcelona. L’anècdota és un exemple d’humor gironí, però també és una realitat i una tragèdia.
Des que la distància amb Barcelona es va reduir a trenta minuts, Girona hi ha perdut tant com hi ha guanyat. Els gironins han pogut aprofitar noves oportunitats laborals, tenen a tocar més teatres i concerts i les seves empreses han guanyat presència a Barcelona, però també són més una ciutat dormitori que pateix de manca de talent. Connectar-nos millor amb Barcelona és una obligació, però obre la porta a esdevenir perifèria si abans no es consolida la construcció metropolitana per fer-hi front amb la força d’una ciutat viva que tendeixi al mig milió d’habitants.
La capital del país, a cent kilòmetres justos de la gran rotonda de Les Gavarres que ens fa de plaça major, és una oportunitat, una amenaça i una assignatura pendent.
Barcelona és, també, una assignatura pendent. La capital del país és el seu centre de poder econòmic, cultural, social i polític, i la Catalunya Sud continua sent-hi poc present. Cada nou govern de la Generalitat, cada nova llista de Consellers, Secretaris i Directors Generals, és un recordatori d’aquesta trista absència. El 10% de la població i la riquesa mai no representa el 10% de les posicions d’influència.
La gent de la Catalunya Sud, els seus empresaris, polítics, artistes i intel·lectuals, freqüenten poc el terreny de joc barceloní on es prenen les decisions i es decideixen els càrrecs. Com a mostra un exemple: gairebé cap dels mil dos cents socis del Cercle d’Economia té l’adreça a les comarques del Camp i l’Ebre. Els caps de brot de la Catalunya Sud han de ser-hi, ser-hi més, fer-se presents i fer-ho, si pot ser, sense acabar vivint a Barcelona.
Barcelona i nosaltres, oportunitat, amenaça i assignatura pendent. Estratègia i tàctica regional, també en això.
