Qüestió de noms. A principis dels anys seixanta Joan Fuster va escriure un assaig amb aquest títol sobre el nom que calia donar a la idea de nació completa que proposava pels països de llengua catalana. Seixanta anys després és fàcil comprovar que la qüestió continua ben viva. Cada cop que Carlos Mazón, president de la Generalitat de baix, sent que algú parla de País Valencià, salta com una molla reclamant l’ús del terme Comunitat Valenciana que considera l’única denominació oficial i vàlida. Els noms de lloc tenen una transcendència política que va molt més enllà de l’anècdota. El nom fa la cosa, o ajuda a fer-la, al País Valencià i aquí mateix.
La Diputació de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili, el Consorci d’Aigües de Tarragona i el Patronat de Turisme de la Costa Daurada són només quatre exemples d’una llista llarga d’institucions que articulen una regió que existeix, però només a mitges. Una regió que pateix un mal estrany que pot ser pitjor que l’absència de nom, en té tants que no en té ben bé cap.
La Diputació va prendre el nom de la seva capital, però per motius diversos la marca Tarragona ha generat sempre un cert rebuig al sud del Francolí. La província inclou dues regions amb diferències molt marcades, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, i per acabar-ho d’adobar una part del Baix Penedès ha optat darrerament per girar-se cap a Vilafranca. Complexitat i desencaixos.
La llista de noms no s’acaba aquí. Hi ha una marca turística consolidada, Costa Daurada, que identifica i promou conjuntament l’oferta de platja des de l’Hospitalet de l’Infant fins a Cunit. També hi ha en marxa un projecte nou per impulsar una Àrea Metropolitana de Tarragona, però sovint se’n parla en paral·lel a una regió metropolitana més àmplia i no queda ben bé clar si s’impulsa una dinàmica urbana o regional.
Fa uns anys la Universitat i algunes institucions van impulsar un nom nou, Catalunya Sud, que va fer una certa fortuna sense acabar d’arrelar del tot. Una denominació interessant que potser convindria recuperar. A darrera hora, i per arrodonir-ho encara més, des de fa un temps s’ha escampat el costum de referir-se a aquesta olla barrejada dient-ne ‘territori’. Com si tots els camins fossin de terra i no hi hagués arribat l’asfalt. A mig camí entre la reserva índia i el terroir vinícola dels francesos. Desorientació i mareig.
Aquest article no resoldrà la qüestió de noms de la regió i la seva ciutat metropolitana, l’ambició seria excessiva, però aspira a assenyalar la necessitat de posar ordre i concert a una assignatura pendent que cal aprovar amb urgència. Hi ha deures en l’articulació territorial de la regió àmplia i en la consolidació metropolitana de la seva capital. Deures pendents que demanaran polítiques, iniciatives i institucions en què els ciutadans de la regió s’han de poder reconèixer sentint-les com a pròpies. Comptar amb noms compartits que arrelin i es consolidin és el primer pas per una tasca de construcció que necessitarà coixí social.
La universitat, les principals institucions públiques, els mitjans de comunicació i la societat civil haurien d’aconseguir trobar una denominació sòlida per a la regió que els fa de terreny de joc. Recuperar la Catalunya Sud o buscar una alternativa que en reculli l’esperit. Un nom consensuat que es pugui consolidar amb una aposta compartida a llarg termini. Un nom que faci la cosa, o que ajudi a fer-la. I deixar de dir territori, sobretot deixar de dir territori, si us plau.
