L’objectiu de cada any és arribar al més aviat possible per poder seure i a la vegada el més tard que es pugui per no estar tant de temps esperant els artistes. Són les 16.35 i crec que vaig tard. Començo la meva ruta fins a la plaça de Dames i Vells amb el neguit d’arribar i quedar-me dret. Sempre tinc l’esperança de poder agafar el bus de la línia 22 que m’apropi al meu destí una mica abans del previst. Un altre any arribo a la parada quan fa 5 minuts que ha passat, i el següent bus passa en 30 minuts. Massa tard. Algun dia haurem de parlar dels horaris dels busos interurbans (línies 8, 22 i 23) i la seva freqüència massa espaiada en el temps. El cap de setmana és un drama! Giro pel carrer Covadonga i comprovo que hi ha terrasses dels bars que ja s’hi han quedat per sempre, traient espai per aparcar cotxes. A l’avinguda Catalunya en trobo algun cas més. I és que podem afirmar que la pandèmia ens ha fet millors persones i amb més ganes d’anar als bars!
Arribo a la cruïlla amb Marquès de Montoliu. Em ve al cap aquell concert de l’Orquesta Mondragón quan els macroconcerts eren macroconcerts i es feien en aquesta avinguda. Ara al carrer està allotjat el carril bici universitari. Parin motors, veig un patinet amb una noia tota mona ella, amb la seva bossa de mà i un casc súper cuqui. Deixa el carril bici i va avinguda Catalunya amunt. Aquesta és la meva oportunitat. Li faig dit, em mira, em somriu, li torno el somriure. Calla, que potser m’agafa i m’atansa... Passa de llarg. He tingut menys èxit que la consellera Sònia Orts amb les seves mocions al plenari de l’Ajuntament, a les quals ningú fa cas. Però jo, com ella, no defalleixo, i segueixo cap al meu destí.
Creuo Rovira i Virgili i arribo a la botiga del Nàstic, que sembla que estan desmantellant definitivament. Uns operaris s’emporten les quatre prestatgeries que quedaven. Hi ha una foto enorme i ben guapa d’un jugador o aficionat a la paret. Qui serà? No en tinc ni idea. Si ara pogués utilitzar el comodí de la trucada, faria un truc a l’Enric Pujol. Ell en un tres i no res em diria nom, minuts jugats, l’equip titular sencer on ell jugava i fins i tot quantes mamadetes s’havia fotut en les seves darreres festes de Santa Tecla al club abans que fitxés per un altre equip rival i a la següent temporada ens marqués dos gols quan amb el Nàstic no en fotia ni a porteria buida. No sé què passa, però aquí els jugadors no foten brot i quan marxen són els millors del món.
Creuo el Portal del Roser i veig les obres de Ca l’Agapito. Jo pensava que hi trobaria el conseller Herman Pinedo donant ordres, però la meva decepció és màxima. Ja se sap que per festes els consellers han de trepitjar carrer per apropar-se a la ciutadania. I arriben eleccions! Encaro la baixada del Roser amb un camió de la brossa que ve de cara. M’arramblo a la paret per no morir esclafat i giro cap a l’Arc d’en Toda. No fa olor de pixums! Estic a prop del meu destí. De sobte veig que al carrer de Misser Sitges la Brigada està regant. Qui diu que els serveis de neteja no treballen? Faig el darrer esforç, s’escolta la típica remor de gent parlant abans d’entrar a plaça. Són les 17.03. Hi ha lloc per seure. Prou bé, estic content, i esgotat a la vegada.
Em queden 90 minuts. Aprofito per escriure la crònica tot escoltant de què parla la gent. Al costat em pregunten si soc periodista. Els dic que no. La família espera bessonada. Està de 31 setmanes i la noia està preocupada si la gent de davant s’aixecarà. Els bessons fan puntades de peu. El seu primer Dames i Vells! L’àvia està emocionada. A aquesta hora sempre hi som els mateixos xalats que volem ser a primera fila: el noi de la carnisseria del mercat, aquella noia cupaire, una germana Sabat, la periodista del Diari... Fan proves de so. Tot en ordre. Com cada any li canten el ‘moltes felicitats’ a algú que arriba. Tants anys aquí i encara no sé qui fa anys. És imperdonable.
Em pregunto si l’alcalde, després de participar ahir a la Baixada de l’Àliga, també intervindrà a la representació dels Dames i Vells genuïns de Tarragona. I en cas d’intervenir, de què faria? Del propi alcalde o potser millor d’arquebisbe? De Blazques ho descarto immediatament, tot i que desconec els seus somnis humits. El temps passa, apareixen els primers consellers a peu de plaça, socialistes. És curiós tot plegat, quan governaven, normalment no apareixien, com passa amb els qui ara governen, que prefereixen no trepitjar la plaça per si de cas surten mal parats.
Toquen les 18.30 a les campanes de la catedral. Surten els músics i els actors. Comença el ball parlat. La gent riu, aplaudeix, escolta atentament els seus versots. La representació acaba més ràpid del que tothom voldria. Toca aixecar el cul i continuar la festa i reflexionar sobre el que han dit. Marxo amb aquella sensació que fa temps que justegen una mica, però també sabent que l’any que ve tornarem a fer el mateix ritual. La gent de Tarragona som així de complexos. Aquest any han fet sàtires més globalitzades i han parlat més del món i menys de la ciutat. Que no sigui que el darrer any tampoc hagi passat gaire cosa, i que l’actualitat política a la ciutat sigui com un partit del Nàstic: avorrida, que provoca mandra infinita i grans badalls.
