A Tarragona, com en d’altres ciutats, hi ha forces rellotges a les façanes i llocs públics. Moltes persones es guiaven per aquests rellotges. Recordo de quan era jove que com que eren mecànics no sempre marcaven l’hora amb puntualitat, de fet variaven una mica. Quan baixaves a l’estació de tren i arribaves a la plaça de la Mitja Lluna algun cop t’espantaves ja que cinc minuts eren vitals alhora de no perdre el tren. Sortosament el rellotge que manava era el de l’estació! A més el tren acostumava a anar amb retard i mai el perdies.
No faré un repàs exhaustiu a tots els rellotges públics de Tarragona ni molt menys, però n’anomenaré alguns que em venen al cap. A l’edifici del Banco Español de Crédito de la Rambla Nova n’hi havia un, que gosaria a dir que era dels que congregaven més mirades de persones que volien saber l’hora. A l’edifici de la Caixa de Pensions, avui Caixa Bank, encara continua marcant quarts i hores el rellotge. Sense deixar la Rambla, recordo una rellotgeria que crec que s’anomenava Torres que tenia un rellotges visibles des del carrer. També haurem passejat molts cops pel costat d’un bonic rellotge de color verd que publicita la prestigiosa marca Rolex.
Al carrer Unió hi havia la rellotgeria Panadès que tenia un rellotge amb dues cares a la façana. El senyor Panadès i els empleats arreglaven els rellotges a la vista del públic. Tenien els rellotges desfets a dins d’uns potets i a través del vidre veies com treballaven. Recordo que el primer rellotge de paret que vam tenir a Casa Boada el va instal•lar el senyor Antoni Martí Vidal, aleshores oficial de casa Panadès. L’havíem d’anivellar i afinar, i donar-li corda un cop a la setmana. El senyor Martí va aprendre l’ofici a la rellotgeria Panadès i després va obrir la joieria i rellotgeria Santa Gemma, passant de treballador a amo. Un cop recordo haver visitat el rellotge de l’Ajuntament i de la Catedral amb el senyor Pedro Plano, ja que el manteniment el feia la rellotgeria Santa Gemma. L’oficial de rellotgeria de Santa Gemma era senyor Pedro, que era d’Almendralejo i sempre que hi anava em portava una ampolla d’anís de la marca Espino. En aquella època als tallers de Santa Gemma hi treballaven vuit persones, en la botiga de l’avinguda Rovira i Virgili. Avui la joiera Santa Gemma hi segueix i està regentada pel nét del senyor Martí, el Jeroni Solà Martí i la seva dona Mónica Oneca Torrecillas. Recordo que un cop em van fer un regal molt especial, gravar el nom en la rasqueta que feia servir per fer els entrepans a la planxa de Casa Boada.
Al Port de Tarragona cal destacar el rellotge dissenyat per Francisco García de Membrillera i que va substituir el toc de trompeta per indicar els canvis de torn i que no fa massa ha estat feliçment restaurat. Crec que durant molts anys en va tenir cura el joier i rellotger senyor Josep Rigau Marot, que va ser el rellotger més vell de Tarragona, va viure 104 anys. Quan parlaves amb ell estava trist ja que deia que no tenia cap amic, ja que tenia més de cent anys i els seus millors amics s’havien anat morint. El senyor Rigau era una persona qui li agradava explicar anècdotes i sumava molta història viscuda. Tenia la rellotgeria a la baixada Misericòrdia on avui hi ha l’antiquari Castellarnau. El seu fill Miquel Rigau Mestre, va continuar posant a punt el rellotge del port i va agafar el relleu de la botiga fins que es va jubilar, també era antiquari.
A la façana de les Germanetes dels Pobres també hi havia un rellotge, em refereixo a l’edifici antic, que van enderrocar. Si sorties al carrer aquest rellotge es veia des d’aprop de Casa Boada. Les Germanetes dels Pobres acollien a persones grans sense recursos i vivien de la caritat. Recordo que passaven a demanar pels bars. Un cop que van venir els hi vaig preguntar que que els hi agradaria que els regalés, i la resposta va ser ràpida: cafè. Després em van explicar que a les persones que tenien a la residència els hi agradava el cafè i a partir d’aquesta conversa cada mes comprava una bossa més de cafè que donava a les Germanetes dels Pobres. La gran ajuda els venia de la mà del senyor Josep Maria Tarrassa, que els va aconseguir molts donatius mitjançant Ràdio Tarragona i el seu inseparable Maginet. Quan hi havia toros, l’empresa J. Moya els hi donava carn, i també rebien ajuda de pastisseries, pescadors i de tant en tant els taxistes treien a passejar la gent gran de les Germanetes dels Pobres.
Al carrer de Sant Agustí hi havia una rellotgeria i joieria que es deia Aumatell i que a la façana hi tenia un rellotge, avui ja no hi ha ni establiment ni rellotge. També em ve al cap el del pòsit de pescadors. D’alguna manera marcava els temps de sortida i arribada de les barques de pescadors, que abans estava obert al públic i era un atractiu, com ho és la subhasta del peix. Veure arribar els pescadors i poder comprar una mica de peix al moment estava molt bé.
El 1915 va començar a ser realitat el Mercat Central de Tarragona, de Josep Maria Pujol i de Barberà. El Mercat ha estat completament renovat i manté la seva estructura i aire original. Ara al Mercat no s’hi passa fred, té ascensors i tots els avanços moderns. El que més celebren els tarragonins és el rellotge carrusel. Recordo l’emoció de la senyora Elvira Ferrando per aquest projecte. Quan el 2018 l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros el va inaugurar moltes persones es van emocionar en sentir el pasdoble de Jaume Teixidó Amparito Roca. Avui l’Amparito, que era una amiga de la seva filla, tindria més de cent anys. Aquest pasdoble tant estimat a Tarragona va arribar de la ma dels músics del Regiment Badajoz 26. El subdirector de la banda de música, senyor Arnau, va crear en jubilar-se la Banda Ciutat de Tarragona, d’on era director. L’Amparito Roca no tenia lletra, però com que la feien servir pels toros la gent deia «olé», el músic Jordi Freixa va canviar aquest «olé» pr un «molt bé». Sigui com sigui el rellotge del Mercat continua fent xalar petis i grans gràcies a les escultures del seguici fetes per la joieria Joan Serramià i la música. Gràcies, senyora Elvira Ferrando per haver-ho fet possible. Quan vaig al Mercat recordo amb emoció moltes coses, mai em deixa indiferent. Penseu que abans anàvem cada dia al mercat a comprar el tocino al Cardona i el Garreta. El Cardona feia la millor sobrassada, vivia al carrer Monestir de Poblet, i al jubilar-se va anar a viure a Salou i va vendre la casa a la Maria Teresa Freixas i Guinjoan, de Mont-roig. L’obrador era als baixos de casa seva, hi feia cansalada, botifarra, pernil i més coses, que també servia a la caserna militar. Els Cardona tenien dues parades al Mercat, el Josep M. Cardona Torné se n’encarregava més de l’elaboració i la seva dona, la M. Loreto Figueras Segarra, de Bràfim, despatxava. El Josep Maria Garreta i la Pilar Cusidó també eren veïns del barri, del Maria Cristina i pares de l’arquitecte Josep Maria Garreta, autor de l’edifici del l’Autoritat Portuària entre d’altres. Abans ens coneixíem tots.
Ara la salut m’impedeix recórrer els carrers de la meva estimada Tarragona com jo voldria, però més enllà dels rellotges, quan al capvespre passeges per la Part Alta les campanes et recorden les hores i el pas del temps.
