La Passió de Jesucrist és plena d’escenes tràgiques. Si hi ha una que colpeix per la humanitat és la conversa íntima i sagrada entre la Mare de Déu i sant Joan. Ella, Dolorosa sota l’advocació de l’Amargura, declara aquesta en el rostre. És l'amargor de la mare sense consol, reflectida en tantes dones ucraïneses aquests dies.
És la personificació de la dona afligida per un dolor molt punyent: la pèrdua d’un fill o filla. Pèrdua per la mort, com en el passatge de la Passió, o per la necessitat de lliurar el nen o la nena a algú que el socorri en terres llunyanes, amb la incògnita d’un futur molt incert. Crueltat avui televisada en directe.
Amb ella també es poden identificar les mares que han perdut fills per la pandèmia, l’altra plaga que ha engendrat aspror en massa cors enlloc d’endolcir-los. El rostre abatut de l’Amargura sintetitza tota l'amargor de les persones més acarnissadament ferides per la vida i alhora la dels humiliats.
Amargura tarragonina
La ciutat de Tarragona també té la seva, creada i cuidada amorosament pels confrares del Crist del «Buen Amor» i l’Amargura amb sant Joan evangelista. Un evangelista que no transcrigué la conversa sacra, com tampoc no ho feu cap dels altres tres evangelis canònics.
El denominat evangeli apòcrif de Nicodem, en versió tardomedieval, és la font que inspirà la conformació iconogràfica de la Passió tradicionalitzada. Explica que Joan veié la guàrdia amb Jesús pres, la seguí i, després, corregué a trobar la Mare que desconeixia els fets. Maria quedà transida de dolor, impossible d’encabir en el seu fràgil mocador, i, amb l’apòstol, Maria Magdalena, Marta i Salomé, es dirigí al carrer de l’Amargura. El diàleg tarragoní entre ambdós personatges compta enguany amb una nova peanya i amb una nova ornamentació tèxtil i d’orfebreria en la processó del Sant Enterrament. La confraria de què n’és cotitular els ha adquirit en el cada cop més freqüent mercat de materials per a la Setmana Santa, en aquest cas a l’Agrupación Parroquial de Nuestro Padre Jesús en su Prendimiento, del Puerto de Santa María, en terres gaditanes.
La peanya és d’alumini i, segons un dels capatassos de la confraria tarragonina, Óscar Medina Sánchez, «per tant, molt lleugera». «La confraria del Puerto necessitava millorar les talles, per la qual cosa ha buscat fons a partir de la venda de cert material», explica Ivan Medina, secretari dels andalusos tarragonins, en una conversa desenvolupada en acabar la junta conduïda pel president Raúl Sánchez durant un ennuvolat dissabte.
L’adquisició comporta que l’Amargura passi a ser traginada amb el sistema de «costal» en què els portants la carreguen sobre el dors del coll, com la confraria ja realitza amb el Crist, enlloc de la tècnica de ganxos exteriors i homes de l’interior suportant el pes sobre les espatlles. El canvi permet sumar tres portants més, de manera que l’entitat desfilarà amb dues quadrilles de 20 i 24 homes, respectivament, en els passos de Crist i de l’Amargura.
La reforma també ha comportat l’adquisició d’ornamentacions tèxtils, amb quatre respiradors de bella factura, brodats en daurat i amb cinc ovals en cada lateral i tres en el frontal i la part posterior. Milloren la ventilació en la zona de treball dels portants. Els faldons també procedeixen del Puerto i són blaus, cromatisme molt marià.
Seguint el costum del sud, les imatges de l’Amargura i sant Joan quedaran guarnides amb sis noves gerres per a les flors, dues noves tulipes o «guardabrisas» en lèxic confrare de Cadis o Sevilla –làmpades de vidre amb cera natural–, quatre gerres procedents del pas anterior, del qual també s’ha aprofitat dos canelobres de cua i el martell o «llamador».