Fa dècades vaig sentir el que em semblà una fantasia sobre el nom del gegant moro. Algun membre de l’ètnia gitana, amb la qual hem conviscut abans que arribessin altres migracions més recents i la que portava i porta els gegantons Negritos i els gegants moros, denominava el majestàtic personatge masculí com el «Balatxu», perquè «la figura balancejava molt».
Mai no vaig veure escrita aquesta paraula i vaig considerar que si balancejar s’escrivia amb b, el nom propi vinculat també. Entre 1985 i 2009 vaig tenir un tracte sovintejat amb els geganters tarragonins com a gestor cultural, i ni el nom ni l’etimologia popular eren emprats de forma generalitzada.
Balatxo vilafranquí
Coetàniament, el 1987, vaig saber que a Vilafranca del Penedès havia existit un gitano dit Balatxo, amb grafia com jo havia imaginat, passant el so [u] a la lletra o. Apareix en l’obra “Del ball de les gitanes de Vilafranca”, en un capítol de Josep M. Santacana sobre la comunitat caló. El 2017, en l’obra col·lectiva “És el cotxe de línia” n’aparegueren més detalls. Treballava com a mosso de corda, per a Bartrets, empresari del cotxe de línia entre Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i en menor grau per a Tòfol Beltran, gestor de la línia cap a Sant Sadurní de Noia des de 1926. També per a Ca l’Agustí, la Fonda del Centre i Cal Vicens. Amb la tartana del Fangas abastia de provisions els prostíbuls del carrer de Sant Fèlix.
El Balatxo vivia al cèntric carrer del Marquès d’Alfarràs, abans dels Jueus. Per la Festa Major participava en el ball de gitanes, que en la capital penedesenca executà la nissaga caló dels Canyeret durant un centenar d’anys fins a 1999. D’estatura baixa, aguantava l’alt pal de què pengen les cintes, funció denominada com a estaquirot. Ja no el vaig veure realitzant-la d’ençà el 1983, primer any que vaig gaudir de Sant Fèlix.
Aquest altre Balatxo em feu pensar que es tractava d’un renom familiar compartit entre la comunitat gitana vilafranquina i la tarragonina. De fet, encara he vist ballar les gitanes vilafranquines amb membres vinguts d’altres localitats, alguns del Camp de Tarragona. En aquest cas, el que balancejava era el pal.
Recentment, el 2017, Josep M. San Saturnino “Sansa” en l’exposició Som Gitanos recuperà el fil tarragoní i lligà el «Valatxo» –ara amb v– amb un patriarca de la nissaga Ximenis que hauria inspirat l’escultor Bernat Verderol el 1851, segons els geganters.
Etimologia marinera
Igual que un bon dia m’encuriosí trobar l’etimologia del xaneta casteller, que acabà sent l’animaló dit geneta i que Josep Massot i Muntaner tingué a bé a editar en les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, no veia clara la relació del balancejos i dels Balatxos, ni hi trobava una evolució lògica d’un mot a l’altre.
Llancem una hipòtesi de l’etimologia del caló «Balatxu». En nàutica existeix una vela denominada «velatxo»; «velacho» en castellà. Se situa en el trinquet o arbre de la proa de certes embarcacions antigues, segons el “Diccionari català valencià balear” d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi ha el velatxo alt, en la part superior, i el baix, en la inferior.
Jordi Salvador en el modern TERMCAT, entre les paraules de mar, precisa que també s’aplica a la verga de sobre mateix del trinquet, és a dir, a la perxa que, disposada en la cara de proa d’un masteler, serveix per a envergar-hi una vela. El “Vocabulari nàutic” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018) coincideix amb Salvador.
La vela velatxo es remunta com a mínim a la primeria del segle XVIII. El “Diccionario de Autoridades”, de 1739, ja la recull en castellà com la ubicada al masteler de proa. Donà lloc a un tipus d’embarcació denominada goleta de velatxo, de què n’és un supervivent el buc escola de l’Armada Juan Sebastián Elcano, de 1927 i encara en servei. El velatxo apareix també en la toponímia mallorquina a Porto Cristo, port de Manacor, o en la religiositat popular amb exvots mariners, com a l’ermita de Santa Maria de Bell-lloc, a Palamós.
La denominació Velatxo per al gegant moro provindria de l’alçada, molt superior a la del predecessor immediat, el gegant vell de 1825, i a la similitud de vestir l’alta estructura de fusta amb roba de grans dimensions, de manera anàloga al masteler nàutic que s’enverga de veles. La confusió v/b, la grafia de l’àtona neutra com a en lloc de la e, i la de la o àtona com a u, n’han amagat l’etimologia durant anys.
