Una de les coses que recordo dels meus passejos pels carrers de la Part Alta és poder aturar-me a mirar l’aparador de la joieria Blázquez del carrer Major, que ara tanca. L’altra botiga Blázquez de Tarragona és la del carrer Sant Agustí. Reüllar tantes peces relacionades amb Tarragona convertides en joies, com la rosassa de la catedral, amb tots els seus detalls. També les peces inspirades en el món casteller, joies de tota mena, les peculiars ulleres o els rellotges. El Joan Blázquez deia que els seus rellotges eren una joia, i que a més a més et regalava l’hora, els seus rellotges eren de disseny molt limitat. A Tarragona hi ha molta gent que té rellotges del Blázquez, i jo crec que els deuen tenir guardats per por que els hi robin. Tenen un doble valor, el del material, l’or, i el valor afegit del disseny de l’artista. En les joies Blázquez hi conflueix la faceta de l’artista i de l’artesà, que creen i donen forma a la peça. L’obra de Joan Blázquez està present a molts elements de la festa de Tarragona sobretot en forma de joies i corones, com ara la corona de l’Àliga.
Un dia intentaré contar les persianes dels comerços que han tancat, produeix tristor. En el cas del Blázquez és el final d’una etapa laboral, l’edat és així. Però no deixa de ser trist. Que una marca tarragonina que ha creat un estil de joies per a persones de tot el món tanqui és una pèrdua per a la ciutat. Avui és complicat ser empresari, i hi ha pocs estímuls per a les persones que decideixen arrencar la seva pròpia empresa. L’altre dia mirava comparatives d’impostos i taxes d’altres països del nostre entorn i efectivament som dels qui més paguem.
Aquell nen nascut l’abril de 1950 que jugava a la Part Alta, es va convertir en un artista que crea a partir de l’or i d’altres materials preciosos. De molt jovenet va començar d’aprenent en un taller de joieria, ja que li agradava fer coses amb les mans, i més endavant va posar un taller molt petit a la plaça de la Font on arreglava joies.
Recordo que enviava a clients i amics un fabulós catàleg amb les joies que anava creant. Era una manera de promocionar la seva obra. Ell ha exposat a diversos països, i ha venut obra a persones de tot el món. Un cop no sé qui em va dir que algú va pagar una fortuna perquè li fes un rellotge només per ell, únic. També ha guanyat diversos premis, destacant la «Medaille de Vermeil» amb el grau de «commandeur» de l’Association Royale des Artistes Professionnels de Belgique o un parell de vegades la màxima distinció del Conseil Europeen d’Art et d’Esthetique de Bruxelles.
Els artistes mai s’acaben de jubilar del tot i confio que al Joan li quedi l’ànima d’un artista que ha creat una obra que perdurarà. Recordo que el Joan Blázquez va rebre el Diploma de Mestre Artesà de la Generalitat de Catalunya, i les persones que són mestres artesans ho són tota la vida.
Conèixer el Joan Blázquez va ser una mica fruit de la casualitat. Un dia el Tomàs Yago em va presentar al senyor Vidal Blázquez, germà del Joan. El senyor Yago va tenir tardanament la vocació de cantar, i va tenir bastant d’èxit en el món amateur. El cafè art L’Antiquari, el local del carrer Santa Anna, era un dels llocs on es reunien a cantar i recitar poesies. D’altres cantants van ser el senyor Marimon del Bar Gol o el Paco Garcia, que entre molts d’altres sempre aconseguien omplir el local. Una de les satisfaccions de la meva vida va ser poder col·laborar amb ells fent uns còctels a l’Antiquari per a convidar els assistents a aquests concerts. Va ser com vaig conèixer els germans Blázquez.
Recordo que un dia el Joan Blázquez em va convidar a la seva casa d’Altafulla, un habitatge digne de qualsevol celebrity. Al jardí hi havia una singular piscina que es comunicava amb unes grutes, i a prop hi havia un Rolls-Royce aparcat. Va ser la primera vegada que vaig veure un Rolls-Royce, i poder-lo veure al natural em va impressionar. El xòfer del Rolls-Royce era del fill del meu amic Daniel de la Fuente Torrón, i sé que el cotxe el va deixar a alguns amics per als seus casaments. Entre els convidats a la festa del Joan Blázquez hi havia Josep Gomis, conseller de Governació entre 1988 i 1992, de qui vaig descobrir la seva faceta de músic, ja que ens va delectar interpretant algunes peces al piano. En senyor Gomis el recordo com un bon polític amb una ànima d’artista. També el senyor Romeu va dedicar uns versos a la concurrència, el senyor Romeu, que havia tingut una botiga a l’avinguda Maria Cristina, el trobo sovint pel carrer i ens saludem. El 30 de novembre de 2017 el senyor Gomis em va venir a veure a Casa Boada i vam estar parlant una bona estona.
Un dels projectes que van impulsar els germans Blázquez va ser Tarraco Visió, la televisió pionera de la ciutat de Tarragona. Els estudis estaven en un pis a dalt de la joieria del carrer Major. Recordo que hi havia un plató amb tres càmeres i que amb gran habilitat es canviava l’ambient del plató. L’estrella de Tarraco Visió era Antoni Panadès, que tenia una àmplia experiència sobretot a la ràdio, com a Ràdio Ontinyent, Cope de Reus, Ràdio Tarragona i que fou cap de premsa del governador civil Robert Graupera. Antoni Panadès era un gran coneixedor de Tarragona, que va mantenir sempre obertes les portes de la televisió tarragonina. Recordo que quan es va gravar el programa de Cap d’Any l’Antoni Panadès m’hi va convidar, juntament amb els senyors Pedrol, Cabezas i Ambròs. El Joan Blázquez em va regalar un pin que relligava la clau musical fa i la tau de Tarragona. Un detall que animava a fer coses per la ciutat, perquè «Tarragona fa».
A la casa de Joan Blázquez s’hi van rodar escenes de la pel·lícula dirigida per Antoni Ribas «Terra de canons» (1999). Hi va actuar l’orquestra del Pont d’Armentera Els Galans, d’on recordo la senyora Neus i el senyor Fidel, que tocava el saxo. M’agradaria poder tornar a veure «Terra de canons», però no he estat capaç de trobar-la, per la qual cosa m’he de conformar pel record de quan la vaig veure. Hi havia escenes localitzades a la Part Alta o a Escornalbou. El senyor Blázquez el recordo a la pel·lícula en el paper de cantant.