Recordo que a Casa Boada sempre hi va haver el Diari i jo el llegia de dalt baix. Ja en aquella època una de les primeres coses que feia era llegir la vinyeta del José Manuel Álvarez Crespo, el Napi, que va començar a publicar al Diario Español el 1970.
Fent memòria, la primera vinyeta que recordo és una on deia «Hoy examina el Castro». Com que m’agradava el que feia, tenia ganes de conèixer-lo, i li vaig preguntar al senyor Rodríguez (Nini) si sabia qui era, i va somriure.
Un altre dia va venir al bar i em va dir: «mira, aquest és el Napi», i no ho podia creure. Vam estar parlant i em va explicar coses que jo com a lector desconeixia, com que havia nascut a Sant Sebastià (el 1953) i que quan començava a dibuixar copiava vinyetes del TBO.
A l’amic del Napi, el senyor Rodríguez, li faltava personal per a la seva botiga de roba del carrer López Peláez i va aprofitar per posar un cartellet a l’aparador del bar. Al cartell hi va escriure que «de 9 a 1 i de 5 a 7 falten clients», per la qual cosa tenia la seva gràcia, ja que el personal que li feia falta eren els clients.
Avui són molts els establiments de Tarragona on falten clients, per això les persianes baixen.
En aquella època el Napi treballava les oficines del Port de Tarragona i recordo que era amic del gruista senyor Ermenegild Borràs, que va ser una persona amb un sentit de l’humor tremendo i que per desgràcia va morir poc després d’haver-se jubilat.
Recordo que el senyor Borràs un dia em va donar un dibuix del Napi amb una caricatura meva que tinc penjat al bar i vam estar parlant sobre ell. És un dibuix petit que no ha suportat gaire bé el pas del temps, ja que la tinta ha anat esvaint-se amb la llum després de tants anys penjat a les parets de Casa Boada.
A finals de 1971 un dia el Napi va fer cap a Casa Boada i em va regalar un dibuix fet per ell, emmarcat i embolicat en paper de regal. Va dibuixar un home gran amb boina, americana i espardenyes assegut en una cadira pensatiu, i mel va dedicar amb aquestes paraules: «al insigne-genial-filósofo pitecántropus-coctelerus Boada, con afecto».
El dibuix està penjat a Casa Boada des d’aquella època, però ha aguantat millor el pas del temps, amb permís dels fums, que hi han deixat rastre. El Napi ha anat guanyant molts premis, entre ells el Lápiz de Plata, la Petxina daurada, un guardó molt preuat, ja que li atorguen els seus propis companys del Col·legi de Periodistes de Tarragona o el premi al mèrit als Serveis distingits del Consell Comarcal del Tarragonès, per citar-ne tres.
Mentre menjo sempre m’ha agradat tenir el Diari a mode gairebé d’estovalles, així quan acabava de treballar al bar i pujava a casa a dinar, li podia fer una llegida més pausada. Generalment el Diari sempre acabava amb alguna taca.
Una de les millors coses del Diari de Tarragona és la seva darrera pàgina, on llegeixo les breus Plumilles de l’Antoni Coll, mestre de periodistes que sap tractar a la gent amb moderació i inspira pau sense perdre, quan cal, la ironia.
Els diumenges també m’agrada entretenir-me una estona mirant la fotografia que hi publica el Pep Escoda d’un personatge de l’ampli món de la cultura. Napi-Coll-Escoda són un bon trident!
Per Casa Boada hi han passat alguns humoristes gràfics. Ara em venen al cap l’Arturo Rodríguez, que publicava al Diario Español quan volia, també el Josep Bofarull ‘Bufa’, que sempre feia unes nadales amb una foto i uns versos que no deixaven a dingú indiferent.
Bernabé, que va il·lustrar molts articles de Daniel de la Fuente Torron al Diari també sovintejava Casa Boada. Els dibuixants que publiquen les seves vinyetes d’humor a la premsa també aconsegueixen alguns enemics, no tothom entoma de la mateixa manera el ser protagonista d’una vinyeta que no sempre està exempta de crítica.
