Algunes vegades escriure en clau de passat és bo, ja que et venen al cap personatges que avui semblen sortits d’una llegenda. Em refereixo a un jove que anava sempre ben vestit, amb un vestit fosc, sense cap taca, i amb bona colònia.
Aquesta forma de vestir li va valdre un sobrenom: el Draculín, cosa que a ell l’omplia de satisfacció, fins a l’extrem que un dia li vaig preguntar que com es deia de nom real i em va contestar que el seu nom de guerra era Draculín i que amb els artistes passa el mateix, que canvien de nom. Tot això m’ho va dir en un català perfecte i acompanyat de la seva eterna simpatia.
El Draculín era un jove que vaig conèixer a finals dels anys seixanta a Casa Boada, on venia bastant sovint. Mai vaig saber ni d’on va sortir ni com va desaparèixer. Recordo algunes de les seves picardies, com ara la d’emportar-se productes dels grans magatzems, i quan es defensava dient «miri, això no està bé, però ho tenen tot repetit i no crec que s’arruïnin.
Moltes coses me les quedo jo però d’altres les regalo». També li vaig preguntar com és que vestia d’una forma tan elegant i em va contestar que el seu èxit radicava en ser tan correcte.
Em va dir que ell volia ser d’alt nivell i que li agradava anar bé, i em va recordar que hi va haver un estafador que havia arribat a vendre la torre Eiffel i que per fer una operació així o vesties bé o ho tenies clar.
Era un jove dels anys seixanta. Mai vaig saber ni d’on va sortir ni com va desaparèixer
Hi havia un policia secret, l’inspector Cadenas, que no sé si ho ha aconseguit, però que intentava portar el Draculín pel camí recte. Alguns cops l’inspector Cadenas i el Draculín coincidien a la barra de Casa Boada. L’inspector el convidava i era molt respectuós, era un policia de bon cor.
No sé si ho va aconseguir ni si va acabar bé la història. De tot això ja fa anys i ni he tornat a veure al Draculín ni ningú me n’ha sabut explicar res. A més, aquell policia era ja molt gran i ja no deu estar ni en aquest món. El Draculín podria ser que estigués viu, però ni rastre.
Com que era molt llest segur que ara és un home de bé. Qui sap, si llegís aquest escrit m’agradaria poder-lo abraçar. Va ser una persona que va aparèixer amb discreció, i que va desaparèixer sense deixar rastre.
L’inspector Cadenas un dia li va dir davant meu al Draculín que havia parlat amb l’amo d’una empresa perquè li donés feina. Van marxar tots dos en el cotxe de l’inspector. Més tard el policia va tornar a Casa Boada i em va dir: «Saps que m’ha fet? L’he portat amb el cotxe fins a l’empresa i m’ha dit que no li agradava la feina, ha marxat i m’ha deixat plantat».
El 1970, quan m’havia de casar el Draculín em va dir que em volia fer un bon regal, però li vaig dir que no perquè encara em vindria la policia al darrere, i finalment em va regalar una postal dedicada desitjant-me felicitat.
També recordo un dia que jo havia anat a donar un tomb pel passeig de Salou i em va saludar el Draculín... Li vaig dir: «Ai, què fas per aquí», i ell em va contestar: «Tarragona està molt cremat, aquí encara pesques alguna coseta». Passava el dia allí deia que es feia el jornalet.
El Draculín es ventava de ser el millor en obrir cotxes, sense trencar res. Aquesta era la seva especialitat, sobretot els de la marca Renault. Sense embrutar-se les mans. Tot un senyor.
Fa uns anys es va parlar molt del Pequeño Nicolás i em va recordar al Draculín: jove i llest va aconseguir colar-se en molts ambients oficials, fins-i-tot de la Casa Reial.
Són personatges que en el fons cauen en gràcia. D’altres personatges simulen ser aristòcrates i van fent organitzant les seves festes i àpats, vivint en un món d’imaginació i creient-se el personatge. Com que, al cap i a la fi, la vida és un teatre, és just que cadascú esculli el seu paper i el visqui. Jo he conegut nobles d’aquest tipus, i vaig ser «Copero Mayor» del príncep Guillermo III de Grau-Moctezuma, i la veritat és que vivia en aquesta gran fantasia i se’l veia feliç.