Dels medicaments de quan era petit encara n’hi ha alguns que es despatxen a les farmàcia, i les pastilles Juanola en son un exemple. Les joanoles van ser creades el 1906 per Manuel Juanola Reixach (1874-1963) en una farmàcia del barri de Gràcia. A l’època de la Guerra Civil van intentar tancar la fàbrica però els treballadors ho van impedir. Han anat canviant d’envàs i actualment van en unes capsetes de plàstic vermell. Recordo que de ben jovenet, quan arreplegava alguna pesseta anava a la farmàcia Central de la família Güell i en comprava. Ara encara en gasto i encara vaig a la farmàcia Güell, de l’avinguda Maria Cristina. M’agrada el sorollet de les pastilles a la capsa i l’olor. Molts pares o avis d’aquella època en portaven sovint a la butxaca. Era habitual en molts avis d’abans que portessin una armilla amb butxaques, on guardar-hi el rellotge i, clar, hi podien portar joanoles, tabac, llumins. També recordo les pastilles Valda, que eren dolces, de bon gust, i amb una petita capseta d’alumini. Les pastilles Valda, creades el 1905 per suavitzar la gola, encara es comercialitzen. Les va inventar Henri-Edmond Canonne (1867-1961), un famós farmacèutic francès que tenia un lema: «Vendre bé per vendre molt. Vendre molt per vendre barat».
Recordo molt la farmàcia Central, que va fundar el 1912 el senyor Martinet Güell Brunet (1888-1971), a qui tothom coneixia com «el pastilletes». Hi havien uns pots de ceràmica amb els noms de les principals plantes que servien de component per a les fórmules magistrals. A la rebotiga hi havia una mena de cuina on hi preparaven fórmules magistrals. Després tot va anar canviant, i també l’estil de la publicitat de productes farmacèutics, que avui et donen a entendre amb boniques fotografies que la teva felicitat depèn d’un medicament. També hi venien herbes medicinals a dojo, que t’embolicaven amb un paper sense publicitat impresa. De la publicitat farmacèutica sempre m’ha fet gràcia el que veus a primera vista comparat amb el que llegeixes quan desplegues el prospecte, normalment farcit d’incompatibilitats.
L’aspirina era el medicament bàsic, fins i tot l’àvia la posava a les torretes
Potser la pastilla més coneguda és l’Aspirina, ja que tothom en tenia a casa, i recordo que era el medicament bàsic a la farmàcia de la caserna militar. La feien servir per a guarir tots els mals! Recordo la meva àvia de Mont-roig, Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959), en feia servir per posar a les torretes. Trencava l’aspirina i n’hi tirava una mica a cada torreta, ja que se suposa que l’àcid acetilsalicílic anava bé per tot. Els bars també tenien una capseta d’aspirines per als clients que ho demanaven. No eren pocs els qui prenien aspirina acompanyada d’una copeta de brandy Car. Era un brandy que es feia a Tarragona, aprop de les Cent escales, i en venien embotellat amb garrafa folrada de canya.
Als xiquets no els hi agradava massa l’aigua de Carabaña que tenia un regust amargant i et podia semblar que bevies aigua de mar. Se suposa que era un laxant ja que provocava diarrea. Tenia la presentació com una aigua normal, però vaja... el que l’havia tastat un cop procurava no tornar-hi a no ser que fos indispensable. Un altre medicament amb un gust horrible era l’oli de ricí, que més enllà de remes de salut es podia utilitzar per fer sabons i perfums. Ara diria que li han passat davant d’altres marques perquè ja no n’he vist mai més.
L’Aigua del Carme també ho curava tot, les àvies totes en tenien. Normalment se la bevien amb un terrós de sucre, i entre el sucre i l’alcohol el mal passava. També se’n donava als xiquets quan al col·legi no es trobaven bé. La recepta era secreta i la fabricaven els pares Carmelites a Tarragona, a Casa Boada hi venia sovint un grup de treballadors de l’Aigua del Carme, i crec recordar que qui custodiava la recepta secreta era el pare Andrés. L’altre dia va escriure l’Elena Virgili, cap de la Biblioteca-Hemeroteca, comentant que havien trobat dins d’una ampolla la recepta d’un còctel que vaig fer ja fa molts anys amb Aigua del Carme, i em va fer il·lusió.
