Ara que s’acosten les festes de Sant Magí, molts tarragonins aniran a l’ermita del Portal del Carro i pujant veuran l’estàtua de qui en fou administrador, mossèn Joan Tomàs i Bardolet (1924-1994). L’estàtua data del 1995 i la va fer l’escultor Joan Serramià Llauradó. Mossèn Tomàs, com així l’anomenaven els amics, va ser un personatge molt conegut per la gent de la meva època i va crear bastantes coses pel bé dels jóvens. La més important penso que va ser el Club Vaixell, del carrer Taquígraf Martí, molt a prop de Casa Boada.
Al mossèn Tomàs el veia gairebé cada dia mentre anava concloent la posada en marxa del Club Vaixell, una bona obra per tal d’ajudar a xiquets i jóvens amb alguna discapacitat, que avui encara presta un gran servei. Soc molt conscient d’això, ja que actualment a Tarragona existeix una gran mancança de serveis per als nens amb autisme, i són molts dies durant les vacances d’estiu sense cap casal on els pares puguin portar els seus fills des que acaba l’escola fins que comença.
Les persones amb discapacitat són les grans oblidades de la nostra societat. És trist veure molts edificis públics que no s’utilitzen i com es malbaraten diners en segons quines coses quan a Tarragona hi ha moltes persones amb discapacitat que necessiten més suport. Suposo que el mossèn Tomàs devia veure coses com aquestes, en una època en què tot encara estava més complicat i va decidir posar en marxa el Club Vaixell. Quan van muntar el Club Vaixell el pintor i escultor Carles Altadill i la seva dona sé que hi van col·laborar molt com a voluntaris.
Recordo que a mossèn Tomàs li agradaven els entrepans amb embotits, com ara la botifarra blanca, i també la sobrassada calenta amb pa cruixent. I que sempre portava pressa, i mentre esmorzava obria la carpeta i mirava el que havia de fer. Era una persona que sempre tenia diversos projectes i temes entre mans. No venia cada dia, però era el client més esperat, perquè molts clients el volien consultar per fer les travesses.
Quan al taulell o en una taula feien les travesses ell anava dient les prediccions dels resultats, i recordo que un cop va dir. Si toca un premi petit, no cal, però si us toca un premi gros, n’heu de donar una part pel Club Vaixell.
Recordo que el germà de mossèn Tomàs era empresari, se n’encarregava del manteniment de les Dominiques, que estan davant de Casa Boada. Tenia camions, gent que treballava per ell i si no recordo malament tenia un gran magatzem a la carretera de Santes Creus, a prop dels Pallaresos. La seva germana tenia un estanc a l’avinguda Catalunya, sota de les grades del camp de Nàstic. Quan hi havia futbol era un estanc que treballava molt.
A mossèn Joan Tomàs jo mai el vaig veure trist, i sempre tenia un somriure pels seus xiquets, pels quals el club organitzava moltes activitats. Només una vegada el vaig veure enfadat, però el motiu del seu enuig era el Gimnàstic, que tant estimava. No recordo el que va motivar la discussió que hi va haver al bar, probablement punts de vista diferents sobre l’arbitratge, l’equip, la directiva. Qui sap! El que sí que sé és que quan el Gimnàstic guanyava estava content.
Recordo que a Casa Boada hi venia un senyor que tocava la guitarra al costat del bar. L’home va menjar i va beure al bar, i el mossèn, que era un client habitual del bar, parlava amb ell. Quan va ser el moment de pagar mossèn Tomàs el va convidar i li va dir: «això és perquè et busquis un professor per aprendre música.» Mossèn Tomàs va ser un sacerdot molt popular a Tarragona. Un dels clients del bar era el senyor Suriol, que era pintor. Alguns dels dies que no tenia feina sé que anava a pintar de franc a l’ermita de Sant Magí, quan enllestia la feina baixava a menjar-se un entrepà al bar.
Molts dijous el veia a la Rambla, perquè els dijous s’hi ballaven sardanes. Ell no volia que es perdessin les tradicions catalanes i l’hi veia sovint, tot i que no recordo haver-lo vist mai ballar. Qui si que hi anava cada dijous al vespre a ballar, després de tancar el bar, eren el meu pare Salvador Boada Calbó i la Pilar Cabré Budí, qui em va fer de mare. A la mitja part recordo que enraonaven amb els músics. En aquella època tothom es coneixia. Ell es volia comprar un trombó o un piano per tocar, ja que tocava el trombó i el piano.
El trombó el tocava a la banda de música del regiment de Luchana (1926) i el piano que tenia a casa seva de carrer de Sant Sebastià de Nulles li van robar els republicans durant l’època de la Guerra Civil. Acabada la guerra mon pare va ser internat en un camp de concentració franquista d’Extremadura, però aquesta és una altra història.