El 1909 un jove barceloní aficionat a la pesca amb canya va fer cap a Tarragona, amb una bicicleta i una càmera. Tarragona el va enamorar i no va parar fins que el 1913 va establir-s’hi, al carrer Sant Francesc, davant d’on avui hi ha les delegacions de la Generalitat. Era el Gerard Chinchilla Berenguer (1990-1971). Va ser un fotògraf que va cobrir totes les facetes de la vida tarragonina, amb l’objectiu de la seva càmera. Quan el vaig conèixer va ser ja a la seva tenda de la Rambla Nova. Tenien un bon aparador on hi posaven tot tipus de fotografies d’interès periodístic i també fotos de carnet. Era a tocar de la casa on al pis de dalt hi havia Ràdio Tarragona. Era cosa normal veure al senyor Tarrassa mirant les fotos de l’aparador, crec que li servien d’inspiració per a les seves intervencions a la ràdio. Durant una època es va dir que si no apareixies algun cop a l’aparador del Chinchilla no erets ningú.
Gerard Chinchilla Berenguer va ser corresponsal gràfic del Día Gráfico, Estampa, ABC i La Vanguardia, i publicà en infinitat de mitjans locals. Hi havia diferents tipus de fotògrafs, alguns tenien estudi obert al públic ja que era costum anar al fotògraf, així a l’estudi la llum era perfecta. També n’hi havia al carrer que fotografiaven a la gent en llocs emblemàtics. A Tarragona en recordo al Balcó del Mediterrani, et feien la foto, pagaves i després te la portaven a casa en paper. També hi havia fotògrafs d’actes socials, de premsa, etc. I els restauradors de fotografies. El senyor Chinchilla va cobrir totes les facetes del fotògraf, també al laboratori.
Aconseguien restaurar una vella foto, per exemple d’un difunt, de forma artesanal. Feien una foto de l’original per no fer-lo malbé i amb un pinzellet la pintaven i després la retrataven. Al client se li donava la foto original i la nova, ja restaurada. Casa Chinchilla va realitzar també infinitat de postals, moltes acolorides, abans de la fotografia en color. Francisca Chinchilla, la filla del senyor Chinchilla es va casar amb el Ramon Segú. Van ser els pares d’un altre gran fotògraf, el bon amic Ramon Segú Chinchilla.
Casa Chinchilla sempre va ser un lloc de portes obertes als fotògrafs amateurs. A mi el senyor Chinchilla em va ensenyar a revelar i infinitat de trucs. Recordo que davant de la tenda sempre hi havia una moto de quatre places, dos en la moto i dos en el sidecar, que era enorme. Diria que aquella moto era una Harley Davidson, ja que tenia un motor enorme i una cadena tremenda. La moto estava neta, quan algunes acostumaven a embrutar-se d’oli. El senyor Chinchilla també tenia un Renault antic, amb el morro acabat en punxa. Al costat hi havia la casa de bicicletes Barba, on tenien una BSA. De BSA també recordo que en tenien una a bicicletes Miquel, i també a un empleat de la Brigada municipal que era mecànic i en tenia una, li deien «Chispazo».
Va ser corresponsal gràfic del Día Gráfico, Estampa, ABC i La Vanguardia, i publicà en mitjans locals
Recordo que un cop que jo havia portat a revelar unes fotos al Chinchilla, el senyor Gerard Chinchilla em va dir si el volia acompanyar amb el seu Renault, que havia d’anar a fet unes fotos al Serrallo. Em va fer il·lusió anar amb ell. Vam arribar al Serrallo, i junt a l’antic pòsit i havia un cadàver a terra. El senyor Chinchilla el va fotografiar. Va ser una experiència trista i el primer cadàver que vaig veure. Ell em va dr que hi havia coses que transmetien alegria i d’altres tristesa. Durant molts anys el senyor Chinchilla va ser fotògraf del Diario Español, cosa que va heretar el seu nét Ramon Segú Chinchilla, que va ser corresponsal d’infinitat de mitjans i agències, com ara Europa Press. Del seu nét, el també fotògraf Ramon Segú Chinchilla és de qui puc explicar més coses curioses, sobre dot de l’època en que el director del Diario Español era el senyor Eleazar Martorell Plana. Jo també vaig ser corresponsal, quan Europa Press estava al carrer Aragó 346 principal, de Barcelona.
Casa Chinchilla sempre va ser un lloc de portes obertes als fotògrafs amateurs
La gran passió de senyor Chinchilla, a part de la fotografia, era la pesca de canya. També anava en bicicleta i no era estrany el dia en que acabava pedalant cent km. per unes carreteres ben diferents de les actuals i amb una bicicleta que poc tenia a veure amb la lleugeresa de les d’avui.
M’agradaria poder passejar per la Rambla i a la coca de veure-hi l’estàtua del senyor Gerard Chinchilla Berenguer, penso que es mereixeria aquest bobic homenatge pels milers de fotografies que va fer, i per ser també un pioner del fotoperiodisme. El senyor Chinchilla va ser una d’aquelles tantes persones que ho van donar tot per Tarragona. Abans entitats i persones s’aplegaven per tirar endavant homenatges d’aquest tipus. Avui tot costa molt, però seria bonic.
Ara em ve al cap que alguns fotògrafs duien una petita escala per poder fer fotos, això passava sobretot a la plaça del Rei, quan hi havia els passos de Setmana Santa. La memòria alguns cops falla, però el record no, i seria bo que entre tots el p poguéssim transmetre el record de tantes persones que han estimat Tarragona a les futures generacions. I Casa Chinchilla va ser tot un referent durant molts anys. Vull donar-li les gràcies a Ramon Segú Chinchilla per haver estat pendent sempre de que no es perdi la memòria d’aquesta saga de fotògrafs de Tarragona, els Chinchilla.