«A Abdullah l’Estat Islàmic li va matar el pare i a ell li va treure un ull. Kahraman va perdre un peu fugint a Grècia. Ikechukwu només tornarà a Nigèria quan el seu país, Biafra, sigui independent. Sonia va haver d’anar-se’n de Mèxic perquè estava amenaçada de mort. Sifa va poder fugir de Bòsnia, però el seu pare i els seus germans van morir-hi assassinats. Abdullah, Kahraman, Ikechukwu, Sonia i Sifa viuen actualment a Catalunya».
Aquest és l’inici d’Els invisibles (Edicions 62). Persones, totes elles amb nom i cognoms, una història al darrere i un futur per viure. Trenta-un relats que conformen un llibre coescrit per Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas Torrentó i coordinat per Andreu Farràs.
«El fenomen de la immigració és la metàfora britànica de l’elefant a l’habitació. Un fet que existeix però que no el veiem o no el volem veure i aquest ha estat l’objectiu principal d’Els invisibles. Un sector considerat vulnerable que malauradament la situació del qual encara es pot agreujar més amb el coronavirus», manifesta Andreu Farràs.
Andreu Farràs: «El fenom de la immigració és la metàfora britànica de l’elefant a l’habitació»El professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) explica que «no tots els immigrants són iguals. Hi ha molta complexitat. D’aquí també l’atractiu de donar veu als qui fins ara han tingut molt poca».
Com a fenòmens mundials que estan trasbalsant el planeta, Farràs assenyala la globalització, l’emergència climàtica, la immigració i la revolució de les tecnologies. En aquest sentit, Els invisibles conta com algunes d’aquestes persones que han marxat dels seus països per diversos motius obren cada nit des de Catalunya el Google Earth per veure el seu poble, on viu la seva família, a l’Índia, al Senegal o a Veneçuela.
«No tots els immigrants d’aquests 31 personatges que hem entrevistat han vingut com a exiliats, refugiats o sol·licitants d’asil. També ho han fet per amor», comenta l’autor de títols com ara El 23-F a Catalunya.
El malson de la burocràcia
A tots ells els van preguntar quins problemes van tenir en arribar, amb quines il·lusions van emprendre el viatge i si han estat satisfetes, si s’han trobat a gust, marginats o si s’han adaptat. També que en pensen dels catalans, de la independència així com de la mateixa immigració.
I com ells, les respostes també han estat variades. «Alguns opinen que s’han de donar papers a tothom. Contràriament, altres ens han dit que troben que hi ha massa immigrants», revela Farràs. No hi ha un denominador comú perquè tants caps, tants barrets.
D’igual manera, no tots han patit xenofòbia ni tots s’han sentit discriminats. No obstant això, «la immensa majoria han tingut greus problemes burocràtics, situacions kafkianes de no poder buscar feina. Si vens d’Amsterdam en avió, t’accepten, però no és el mateix si l’arribada és des de Bogotà», ressalta Farràs, el qual defensa que «nosaltres mateixos som fills, nets o besnets d’immigrants. Dubto que hi hagi algú que no ho sigui».
«Nosaltres podríem ser ells mateixos», corrobora per la seva banda Andrea Vargas Torrentó, coautora d’Els invisibles, la qual destaca el vessant «d’empoderament femení i la identitat de gènere». «No només és el fenomen de la immigració, de si han patit racisme o no, sinó portat a tots els aspectes de la persona», diu.
Perseverança i lluita són una constant en cadascuna de les vides d’aquests 17 homes i 14 dones, una d’elles transgènere. «Són més de 31 històries perquè en cada una n’hi ha d’altres», afirma Andrea.
O Barça o barca diuen en algunes zones de l'Àfrica subsahariana, en el sentit que o arriben o es queden pel camí (Pau Farràs)Entre elles, una vegetariana que es va veure obligada a menjar carn durant una temporada, un futbolista del Deportivo de la Coruña que va rebre discriminació pel fet de ser negre, la lluita per portar les famílies o una mare que apren a escriure per poder comunicar-se amb la seva filla. Relats de vida, de persones que fan l’esforç d’adaptar-se.
«Tot i això, «un dels nostres errors és demanar-los que oblidin les seves arres», apunta l’Andrea Vargas.
Uns viuen a Catalunya perquè ho buscaven des del principi, uns altres seguiran camí. Hi ha també qui va arribar per accident, com el cas del noi que «viatjava sota un camió que es va aturar a Sabadell. Podia haver estat França o València», diu el Pau Farràs, un altre dels coautors. «Un noi -continua-que va intentar travessar l’estret uns 200 cops i el que buscava era Bilbao. Hi ha un punt que és pura casualitat». I recorda que ells mateixos en són conscients del perill quan afirmen «o Barça o barca».
