Jo era menor de tretze anys i a casa els dies de festa es bevia xampany, ara cava. A casa es bevia Delapierre, que era la gamma baixa de Codorniu, caves que en aquella època tenien una fama tremenda. Als tretze anys el cava no m’apassionava. Al mercat podies trobar moltes ampolles d’un preu similar, amb etiquetes que t’arribaven a confondre, amb noms de ducs, marquesos o comtes. Algunes cases tenien etiquetes atractives i això era un alleugeriment per a l’hostaleria, ja que del Delapierre tothom en coneixia el preu, era molt barat. Per això l’hostaleria recorria a aquestes marques, que també eren bones. Hi havia infinitat de marques, amb qualitat suprema de caves petites i familiars, i també amb grans marques que no tenien res a envejar del xampany francès.
Una altra manera d’anomenar el que avui en diem cava era escumós. Era com tenir quelcom guardat per a un moment especial, que suposava alegria, el soroll del tap, les bombolles quan el serveixes en copa... El cava s’empra a les celebracions familiars de tota mena, banquet del bateig, comunió o casament, també a l’aniversari.
En la meva vida he visitat diverses caves. Caves Nadal era la perfecció en fer cava, m’hi va portar un amic que coneixia la família Nadal, era de Cal Parra, crec que del Pla del Penedès. El veia cada dia ja que treballava al Banc de Sabadell del carrer Rovira i Virgili. Vam menjar arengades amb pa torrat a casa Parra tot regat amb cava. No recordo el seu nom, però vam tenir molta amistat, tenia un cotxe Simca 1200, un cotxe que ja no es veu però que en aquella època estava de moda. També vull esmentar les caves Canals, del Pla del Penedès. El fill de l’amo havia estat estudiant enologia a Tarragona. La cava era petita, però l’amor a l’ofici es veia a cada racó.
Viatjar al Penedès era un plaer amb premi segur. Era veure les caves i comprar-hi ampolles. N’hi havia que tenien un lloc per a menjar envoltat de l’aroma que sortia de sota terra. També vam menjar molt bé a Cal Blay, de Sant Sadurní d’Anoia, que recordo com un restaurant molt bo amb un preu raonable, d’això deu fer més de 40 anys.
Tapar les ampolles no va ser fàcil, ja que el gas acabava marxant pels porus del suro. Es va intentar fer taps de fusta, però tampoc van servir, ja que tapaven però es trencaven les ampolles. La cosa va millorar quan uns frares de Sant Feliu de Guíxols van tenir la idea de tallar en rodanxes el suro per fer el tap, així no coincidien els petits porus del suro. Avui es fan amb suro premsat i si és un bon tap du les diverses làmines de suro. Si s’utilitza el suro premsat, és un bon tap, però el cava té contacte amb els elements químics que han servit per compactar-lo. Els caves barats l’acostumen a dur només de suro premsat, per a l’estanquitat fa servei, però és veritat que conviu amb el líquid, i més tenint l’ampolla tombada. Per beure cava cal una copa, n’hi ha d’amples o de forma allargada. Abans s’utilitzaven sobretot les amples, tot plegat depèn del gust. El brindis amb la copa ampla permetia barrejar el contingut d’una copa amb l’altra com a símbol d’amistat. De vi gasificat, ara no se’n veu, abans però no tothom podia pagar-se una ampolla de xampany i el vi gasificat tenia certa volada, sobretot a les fires. La majoria d’ampolles que es guanyaven a les casetes de tir o similar eren de vi gasificat, que també es gastava molt entre els soldats, ja que era molt barat. Afortunadament, de vi gasificat ja no se’n veu, amb el cava només hi compartia l’ampolla. La gamma més econòmica de produir el xampany és el granvas. Perquè els taps no surtin disparats, majoritàriament van subjectats per un filferro, el morrió, que d’alguna manera engabia i subjecta el tap i la placa metàl·lica de la part superior, que tant agrada col·leccionar. L’altra manera és una grapa, però aquests no porten placa, per la qual cosa entre els col·leccionistes no agrada tant. Una de les informacions que el tap ens indica és si tenim a les mans cava (estrella de quatre puntes), vi escumós fermentat en ampolla (rectangle), vi escumós fermentat en tancs d’acer (circumferència) o vi escumós amb gas afegit artificialment (triangle). El cava de qualitat alguns cops anava en capses de fusta, o de cartró, i per al més barat s’utilitzava palla. Per estalviar capses les ampolles es lligaven en paquets de dotze o sis amb filferro, la qual cosa fa anys que ja no he vist.
El tipus d’ampolla és la que veiem sempre, d’uns tres quarts. La màgnum era la més grossa, també n’hi han unes de mig litre que es venen poc. A la meva època també n’hi havia una de 200 cc, petita, que comercialitzava la casa Pitelo, són les que després es van anomenar «benjamín». Al bar d’aquestes petites en vam arribar a vendre, però en proporció a l’ampolla gran sortia més car. Cordorniu i Freixenet en va vendre moltes, i encara les comercialitzen.
Jo soc d’una terra de cava, vaig néixer a Nulles. A Nulles, Adernats ha sabut crear un dels millors caves de Catalunya, nascut al celler del sindicat al qual des de la seva fundació hi ha estat vinculat el besavi, l’avi i mon pare. També hi ha una petita cava al restaurant Calaf, a la costa de la carretera de Nulles, és la Cava Magriñà Calaf, que fa molts anys que està en funcionament. També recordo que produïa cava artesanal Vicenç, que tenia una bodega al carrer de Sant Isidre. Abans les grans cases de cava del Penedès veien a comprar raïm de Nulles per la seva qualitat. Avui Adernats hi elabora un cava de gamma alta que ha rebut els principals premis del sector. A Nulles hi ha una estació de tren amb el nom de Nulles-Bràfim que servia per transportar vins produïts als cellers dels pobles de la zona.
El servei de venda de cava a l’hostaleria es feia mitjançant els viatjants de les marques, d’altres el servien majoristes i així el cava sempre arribava puntual a la taula. A mi m’agradava més comprar el cava per al bar als viatjants, també t’acostumaven a regalar algun detall: un bolígraf, un llapis, encenedors o calendaris per Nadal. Quan passaven les festes els que xalaven eren els xiquets, que recollien les ampolles buides i les portaven a vendre als drapaires, guanyant-se uns diners, al carrer López Peláez n’hi havia un que es deia Bernardo Chiva i a l’Hernández Sanahuja un altre.
