David Gavaldà, Carles Duran, Montse Martí i Míriam Morell tenen una cosa en comú. Els quatre van passar una part important de la seva joventut a l’avinguda de Catalunya, a l’espai que ara ocupa el Campus Universitari però que un dia va pertànyer a l’exèrcit.
Al Quarter Militar General Contreras, hi van fer la mili David Gavaldà i Carles Duran en dues èpoques diferents. Montse Martí i Míriam Morell es van formar com a advocades al mateix espai anys després. Van ser la promoció 1999-2003 de la Facultat de Ciències Jurídiques, la primera que estrenava el Campus Catalunya de la URV.
La vida en aquest espai va ser ben diferent per uns i altres. Els citem per separat a la plaça de la Concòrdia, a l’interior del Campus universitari. No hi havia tornat David Gavaldà, que inspirat pel moment es posa a cantar El Ardor Guerrero, l’himne de la Infantería. Comprova que encara recorda la lletra a la perfecció. Ell és de Reus i li salten les llàgrimes quan entra a la Rovira i Virgili. «Estic emocionat de visitar 30 anys després aquest indret. Si mentre feia la mili em diuen que aquí hi hauria una universitat no m’ho hauria cregut. Ara miro els estudiants i els veig feliços amb un projecte de futur i penso en el que vam viure aquí nosaltres. Res a veure». Ell és del reemplaçament del 89 i es va vestir de soldat amb 18 anys. «Només volia que s’acabés al més aviat possible. Era un nen i soc molt sensible». Disciplina, gana, son, molt exercici físic i supervivència en un quarter que, segons Gavaldà, tenia molt mala fama. «Tenia la sensació de falta de llibertat».
El jutge i ministre italià Antonio Di Prieto va ser convidat a l’inici simbòlic de les obres del 1997
També ho pensava Carles Duran. «Vaig perdre un any de la meva vida. Tres mesos haurien estat suficients per aprendre a disparar i a desfilar el dia del Caudillo». Ell va ser un dels 150 joves que el 1965 i en ple franquisme van entrar a les instal·lacions General Contreras per fer-hi el servei militar. Tenia 21 anys. «El 1965 ens van ajuntar aquí. L’endemà ens traslladaven al centre de reclutes de Sant Climent Sescebes». Van estar-hi tres mesos. Duran recorda que «era l’estiu i ho vam passar malament perquè les condicions eren molt dolentes». Ell és de Tarragona i podia anar a dormir cada dia a casa, però va haver de deixar de treballar. Explica anècdotes que fan esgarrifar: «Jo era tirador de primera però hi va haver un company que sense adornar-se va apuntar amb la metralleta carregada al sergent. Era molt perillós».
El bar Chaplin
També va fer la mili a les casernes de l’avinguda de Catalunya Ricard Figuerola. Durant tota una vida va ser el propietari de l’emblemàtic bar Chaplin. El negoci es va convertir en testimoni del canvi de «registre» de l’avinguda de Catalunya i va fer d’enllaç entre diferents generacions de joves: primer els soldats i després, els universitaris.
Potser era el destí, però Ricard Figuerola va venir a Tarragona a fer el servei militar. Cada dia des del quarter veia el Chaplin i també el freqüentava. A més, a la nostra ciutat va conèixer la seva companya. Tot plegat el va impulsar a comprar el bar. Ara jubilat, Ricard Figuerola segueix sent molt popular, també lluny d’aquí. L’han reconegut quan estava de vacances i posava gasolina a Sevilla, al mercat central de Huelva i, fins i tot, a La Laguna, a Tenerife. D’anècdotes, mil i una. Guardava al soterrani del bar la roba dels soldats que sortien de permís a les sis de la tarda i que venien a recollir-la abans d’entrar al quarter. Una vegada un jove militar «va arribar tan col·locat que no va tenir esmà de pujar les escales de la planta baixa on havia deixat l’uniforme». Ricard Figuerola va tancar el bar sense adonar-se que un noi s’havia quedat a dins. El sereno, eren els anys 70, va sentir que algú picava els vidres i va avisar-lo perquè tornés a obrir el local. A les sis de la tarda sortien els soldats de permís i durant tres quarts d’hora es registrava la punta de feina al Chaplin. El moment àlgid es repetia una hora abans de tornar al quarter a les deu de la nit. «En dues hores fèiem el treball de tot un dia. Preparàvem una mitjana de 50 o 60 entrepans».
Entrepans a 3 euros
L’exèrcit, els soldats, van marxar però no van trigar a venir els primers estudiants. I ho van fer molt abans que s’inaugurés la Facultat de Ciències Jurídiques a l’avinguda de Catalunya. Els qui van descobrir el Chaplin van ser els estudiants de la Facultat de Lletres que pujaven des de l’edifici de la plaça Imperial Tarraco.
L’exèrcit necessitava recursos i a TGN ho podia obtenir amb el quarter General Contreras
El de llonganissa era l’entrepà estrella del local. Segons Figuerola, «era un producte de qualitat, amb llonganissa d’Alforja que cobrava a 3,10 euros». L’últim dia de feina abans de jubilar-se va convidar una colla de joves estudiants que estaven al bar a una ronda de ‘cubates’. Ricard Figuerola tenia molt bon tracte darrere la barra i assegura que els universitaris van fer-li la vida molt fàcil. Els dijous a la nit, quan els alumnes de la URV sortien de festa, es quedaven al bar fins a la mitjanit. «Quan els deia que jo havia de matinar l’endemà, em respectaven i marxaven del Chaplin». El bar, obert fins fa poc a la vorera de davant del campus universitari, a tocar del carrer Rovira i Virgili, destacava per una decoració «molt pròpia». A l’interior hi havia la màquina de tabac, l’escurabutxaques i les imatges de Charlot, la icona del local.
El nom de Chaplin, segons Ricard Figuerola, ja el portava l’establiment quan li van traspassar.
Primera promoció del Campus
Míriam Morell i Montse Martí han entrat al Chaplin mil vegades quan estudiaven a la Facultat de Ciències Jurídiques. Amb les dues advocades ens trobem al Campus a primera hora de la tarda, abans que Morell torni a les classes que dona com a professora associada.
Van ser la primera promoció que estrenava l’edifici. Les dues havien començat a l’octubre a l’Antiga Audiència, a la plaça del Pallol. Montse Martí venia d’Altafulla i relata com «les classes es feien a l’auditori amb el professor a l’escenari i els alumnes asseguts a les butaques». El trasllat a l’avinguda de Catalunya es va fer a meitat de curs, durant els exàmens del primer quadrimestre.
«La primera prova que vam fer va ser Història». Míriam Morell apunta que la van fer a l’aula 201. Destaca que eren un centenar d’alumnes a primer. «Teníem classe de vuit a dues i a la tarda, les optatives. Les classes estaven obertes i no com ara que has d’anar amb targeta. Agafàvem la carmanyola i al migdia hi entràvem a dinar».
Coincideixen en dir que «era un malson arribar fins als espais dispersats a la Part Alta per als estudiants que venien de fora en cotxe». Els professors d’aquelles primeres promocions de Dret eren molts joves. «La majoria havia acabat recentment la carrera. Venien a les festes dels alumnes. Ens vam fer grans plegats», diu Morell.
Un d’aquells primers i joves docents era Jaume Vernet, catedràtic de Dret Constitucional i actualment president de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat. Amb poc més de 30 anys, es va convertir en el primer degà de la Facultat de Jurídiques de la URV, entre 1992 i 1996. El primer curs tenia 125 alumnes de Dret i 350 de Relacions Laborals. No hi havia un edifici comú i els estudis estaven dispersats en diferents espais de la Part Alta: el Mercat del Fòrum, l’Antiga Audiència, la Torre Sefus i també a l’avinguda de Roma.
Asseguts a la plaça de la Concòrdia, m’ensenya el lloc on encara està enterrat el Diari del 14 d’octubre de 1997. Va ser l’inici simbòlic de les obres de la nova facultat amb un acte que va comptar, com a convidat de luxe, amb el popular jutge anticorrupció i ministre italià Antonio Di Prieto. Vernet mira els edificis que envolten la plaça i recorda tot el camí que van fer per transformar un recinte militar en dependències universitàries.
Transferència de les Casernes
La memòria ens porta fins al 15 de novembre de 1994. En un acte solemne a la sala de plens del Palau Municipal, l’Ajuntament de Tarragona, la Generalitat i el Ministeri de Defensa signen l’extens conveni per a la cessió a mans municipals dels terrenys de l’avinguda de Catalunya que l’exèrcit ocupava des del 1946. Tanca la cerimònia l’alcalde, Joan Miquel Nadal, que parla de «moment essencial que marcarà la història de la ciutat».
Jaume Vernet assegura que l’Ajuntament veia l’avinguda de Catalunya com un pol d’atracció per al comerç de proximitat i la restauració de la zona. A més, «Joan Miquel Nadal era advocat i apostava fermament per la nova Facultat de Jurídiques». Diu Vernet que «ens vam fer un fart de mirar plànols i ubicacions per unificar els estudis en un únic espai».
Aleshores sorgeix una gran oportunitat: la desafecció urbanística dels militars en moltes ciutats. L’exèrcit necessitava obtenir recursos econòmics i a Tarragona ho podia aconseguir si es desfeia del quarter General Contreras. Estava en un terreny molt bo, ampli i al centre de la ciutat. «Era un lloc idoni i ampli, amb 40.000 metres de sostre. Hi havia espai suficient per a Dret però també per a altres Facultats».
Explica Vernet que l’exèrcit va treure diners dels edificis que es van construir al carrer Rovira i Virgili. L’espai del Ministeri de Defensa va passar a mans de la ciutat i l’Ajuntament el va cedir a la Universitat. S’acabava així amb la dispersió dels estudis de Dret.
El Chaplin va servir a les diferents generacions: primer, als soldats i després, als universitaris
En el moment solemne de la transferència dels terrenys militars a la ciutat, el director de la Gerencia de Infraestructura de la Defensa, Eduardo Vila Patiño, mostrava la seva satisfacció perquè la finalitat del solar fos la docència universitària. Hi era present Josep Laporte, el comissionat per a Universitats de la tercera legislatura de Jordi Pujol. Les relacions de l’alcalde Nadal amb el reusenc no havien estat fàcils arran de la polèmica sobre el nom de la Rovira i Virgili. Aquell dia per a la història coincidien a la sala de plens i també feien comuns els seus interessos. Laporte admetia en el seu discurs que no va creure en l’operació en un primer moment. Va haver de reconèixer que, per sort, s’havia equivocat.
La URV guanyava un espai comú que primer ocuparien els estudiants de Dret i després els de Lletres, Infermeria i Comunicació. Mesos abans de la signatura del conveni, a l’estiu, l’exèrcit arriava la bandera espanyola de les casernes per última vegada i abandonava el centre de la ciutat. L’avinguda de Catalunya deia adeu a una imatge del tot interioritzada pels tarragonins en els últims 50 anys.
La nova facultat
Ara calia dissenyar les noves dependències universitàries. L’exdegà Jaume Vernet relata que es va buscar l’equip d’arquitectes Bardají&Teixidor perquè fessin una facultat adaptada als interessos específics dels estudis. Són molts els tarragonins que coneixen el Campus Catalunya com el codi de barres per l’aspecte de la façana vista des de l’autovia.
Asseguts en un dels bancs de la plaça de la Concòrdia, el doctor Vernet aixeca la mirada i observa els edificis que l’envolten. Què és el que més el satisfà? «Que vaig contribuir amb un petit gra de sorra a fer que el projecte sortís bé», respon.
Per la Facultat de Jurídiques han passat milers d’alumnes que un dia, amb la llicenciatura sota el braç, van marxar per última vegada per la porta d’accés de l’avinguda de Catalunya. Allí hi ha una pintada a la paret que hi diu ‘L’Educació canviarà les persones que canviaran el món’.
Per aquella porta i amb una sensació ben diferent van sortir un dia amb el ‘macuto’ a l’espatlla els joves soldats després de completar el servei militar. Ho va fer Carles Duran, content que en aquest indret «la docència hagi guanyat la batalla a les armes».
Per aquí també, una tarda de gener de 1990, travessava la porta per última vegada cap a la llibertat David Gavaldà. A la mili no es podia plorar però ell confessa que aquell dia ho va fer.
