Ahir va ser l’últim dia del COS amb les propostes més interessants de tot el catàleg d’aquest any.
Aquest darrer dia va posar l’accent en diversos retrats psicològics profunds de situacions quotidianes, tot sempre, però, presentat a través de la gestualitat corporal dels diversos artistes convidats.
Els dos teatres vitals de la ciutat es van omplir d’un públic molt disposat a endinsar-se en les xarxes de la raó i rebuscar entre la seva pròpia psique.
A dos quarts de set, el Teatre Fortuny va prendre una aura obscura per explicar la història de l’Elliot, el protagonista de La phazz, de la mà dels 5 intèrprets de la companyia catalana Zero en Conducta. La phazz presenta en una narració quasi orwel·liana que crea un món distòpic a través del qual s’explora la ment gairebé malalta del seu protagonista, l’Elliot.
Fent ús del llenguatge del moviment, i aprofitant altres disciplines del cos com la manipulació d’objectes, se servia de titelles o d’un attrezzo transformable per a anar convertint l’espai escènic en els diferents indrets pels quals el personatge anava navegant les seves inquietuds migrades.
Es tracta d’un espectacle adult, que franqueja el pes de l’existència i el pas del temps al·ludint a les obsessions d’un personatge infeliç, que s’enfronta a una profunda depressió i que, fins i tot, no pot eludir el suïcidi. La seva ment és l’únic i pitjor enemic, i aquest l’acompanya en tot moment.
Aquest retrat psicològic tan comú d’una infelicitat t’absorbeix les entranyes i et manté amb una pressió constant, suscitant una nova por que t’erosiona a través del dinamisme dels cossos que hi ha sobre l’escenari; la possibilitat d’acabar com l’Elliot.
Com un mirall de tots, les pors compartides accentuaven l’encant macabre de la coreografia, realitzada amb precisió seguint els passos d’una màscara sinistra que funcionava com a fil conductor de les accions. Durant gairebé 70 minuts l’Elliot va lluitar contra les indefugibles ombres, sense ser conscient que és la llum de la felicitat que acaba creant també les ombres.
La màscara actuava quasi com a entitat independent intercanviant el protagonisme entre els intèrprets i empetitint els artistes a través de la insatisfacció vital i una angoixa sufocant, i la pista sonora original jugava amb el silenci per regalar dos finals oposats a un personatge condemnat per ell mateix. Després de tot, conviure amb la por dels monstres que s’amaguen sota el llit i darrere les portes és imprescindible per desxifrar l’entrellat de gaudir vivint.
La cloenda del festival al Bartrina va anar, per tercer any, a càrrec de les alumnes seleccionades que estudien a les escoles de la Coordinadora de Dansa Autoritzades de Reus. El que som, coreografiat per Isabel Álvarez i les vuit intèrprets, no només va omplir el teatre, sinó que va acabar un cap de setmana intens i farcit de dansa amb una mostra dels xiuxiuejos de la ment. Com guspires insegures que s’uneixen per ser i la inquietud de viure i ser conscient del que s’és, i com la desgràcia de ser percebuda i el flagell d’entendre que ets tot i res, les artistes van cavalcar l’escenari, còmplices que donaven el tancament fins a l’any vinent a un espai que dona veu a un llenguatge incomprès i crític envers els canvis inevitables d’un món capritxós.
