Crits al Mercadal i cops a les portes tancades de l’Ajuntament mentre se celebrava el ple municipal per aprovar una forta pujada d’impostos. Va ser el moment de més tensió de la manifestació convocada per restauradors, comerciants i veïns contra l’augment de l’IBI del 12,5%, de la taxa de la brossa del 14%, de les terrasses i guals del 40%...
Està naixent un moviment de reusencs indignats per l’increment de la pressió fiscal? Les 150 persones que es van aplegar davant del consistori a les 11 del matí del divendres per exterioritzar la seva protesta no permeten treure conclusions sobre quina pot ser la força de la mala maror, però constaten el malestar general provocat per les mesures recaptatòries del govern municipal de PSC, ERC i Ara Reus, i també la seva difícil canalització pràctica i política.
És bo recordar, en aquest sentit, que una cosa són els estats d’opinió que es desprenen de les xarxes socials, les mobilitzacions ciutadanes, els posicionaments d’entitats o els titulars de premsa, i una altra, no sempre coincident, és el que expressen els electors quan acudeixen a les urnes o decideixen abstenir-se. Exemples n’hem tingut un grapat.
Potser el fet més revelador dels esdeveniments del passat 27 d’octubre és que el dia del sisè aniversari de la declaració suspesa d’independència de Catalunya hi hagués un enrenou al Mercadal, però no per aquesta qüestió, sinó pels impostos que aplicarà la nova alcaldessa del PSC. Els temps i els rumbs de la política estan canviant.
Hemeroteca i informe de traspàs
Mentre els concentrats intentaven que el soroll del carrer arribés al ple de l’Ajuntament, els regidors dirimien un debat amb menys voltatge de l’esperat. Potser la cridòria i els cops que van retronar per l’edifici en un moment de la intervenció del regidor d’Hisenda, Manel Muñoz, van influir en tots els presents.
Dues referències van tenir protagonisme destacat en les rèpliques i contrarèpliques. D’una banda, l’hemeroteca, que ateses les circumstàncies actuals resulta bastant sagnant pel PSC. Durant els seus dotze anys a l’oposició, les crítiques que va dedicar a les pujades d’impostos dels governs de l’alcalde Pellicer van ser dures i ara, en la tessitura inversa, les frases utilitzades s’han convertit en un dolorós bumerang en mans de la bancada opositora. Val a dir que el regidor Muñoz tampoc se’n va estar d’aquest recurs, perquè l’hemeroteca és implacable amb quasi tothom, tot i que potser hauria resultat més efectista utilitzar una recent afirmació de l’expresident Zapatero: «Quan s’està al Govern, si s’ha de canviar d’opinió, es canvia». L’alcaldessa Guaita ha seguit el consell.
L’altre tema que va acaparar bona part de les discussions, especialment amb Junts, va ser el document de traspàs que el govern anterior va lliurar a l’actual. El moll de la qüestió rau en el fet que el tripartit Junts-ERC-Ara Reus va informar per escrit a l’alcaldessa entrant que les partides no reconegudes al pressupost de 2023 i que haurien de ser assumides pel de 2024 sumaven 4,3 milions d’euros, mentre que l’equip de Sandra Guaita les va quantificar en 5,3 milions un cop revisats els comptes.
Més enllà de la xifra exacta, l’existència d’aquest bony deixa mal parada la decisió del govern Pellicer de congelar els impostos de 2023 o, si més no, fer-ho sense aplicar retallades de despesa per contrarestar els efectes d’una inflació i uns tipus d’interès disparats. Però en any electoral cap governant vol apujar impostos ni reduir despeses, amb la qual cosa l’opció habitual és la puntada endavant. El més sorprenent del cas de Reus no és el fet en si, sinó que quedés reconegut al document de traspàs elaborat pel govern sortint, en un exercici de transparència lloable.
Aquesta controvèrsia, i en general tota la polèmica sobre l’increment de la pressió fiscal a Reus, l’han portat amb incomoditat els dos socis de Sandra Guatia, ERC i Ara Reus, corresponsables de la política impositiva durant les dues darreres legislatures i també de l’herència deixada. Les andanades de Mònica Pàmies (CUP), Sílvia Virgili (PP) i Julio Pardo (Vox) sobre el «silenci eixordador» d’ambdues formacions van obligar a respondre els seus portaveus en dues rèpliques per al·lusions, que van denotar que no havia estat massa bona idea intentar passar desapercebuts emparant-se en el discurs del regidor socialista Manel Muñoz.
Revisió cadastral a la vista?
De la resta, podia haver resultat interessant el debat introduït per Vox sobre si els problemes per cobrir el pressupost municipal també poden ser conseqüència d’una estructura sobredimensionada de l’Ajuntament i el seu grup d’empreses. Dissortadament, les xifres aportades per Julio Pardo sobre la plantilla i els costos salarials que comporta van ser incongruents, fruit d’alguna confusió en l’encreuament de dades, perquè la conclusió que un miler de persones treballen al consistori i empreses municipals i que cada un d’aquests empleats té un cost anual mitjà de 80.000 euros és inversemblant.
Més encertades van semblar les advertències de Mariluz Caballero (Junts) i Sílvia Virgili sobre que, amb la nova pujada de l’IBI, l’Ajuntament de Reus ja ha arribat quasi al tipus màxim aplicable en aquest impost i que futures necessitats recaptatòries només podran ser cobertes amb una revisió dels valors cadastrals dels immobles de la ciutat –que és la base imposable sobre què s’aplica el tipus de gravamen aprovat a les ordenances fiscals–. Recordem que l’última revisió dels valors cadastrals de Reus data de 2001 i la darrera actualització per coeficients de 2020 –la qual cosa va suposar una pujada afegida al 9,75% aprovat aquell any–. Caldrà estar atents a aquest assumpte, els efectes del qual no es limitarien a l’IBI.
