Aquesta setmana ha començat la instal·lació de les 26 noves càmeres de vigilància que cobriran nou vies públiques de la ciutat. El desplegament és especialment visible perquè aquesta nova fase del pla de videovigilància inclou espais públics del rovell d’ou ciutadà, com les places del Mercadal, Prim, Sant Pere i el Campanaret, a més de la Patacada, les places del Baluard, de la Cultura de la Pau i d’Anton Borrell i el Parc del Lliscament.
La inversió permetrà disposar d’un total de 72 càmeres repartides per 23 zones de la ciutat. Més enllà de les xifres, crida l’atenció com una actuació d’aquesta envergadura s’assumeix des de la més absoluta normalitat ciutadana i política, quan no fa tants anys la implantació de sistemes de vigilància electrònica a l’espai públic suscitava encesos debats sobre seguretat versus llibertat.
Diguin el que diguin els estudis d’opinió sobre si la inseguretat puja o baixa entre les preocupacions de la ciutadania, o les estadístiques judicials i policials sobre l’impacte real de la delinqüència, avui resulta evident que s’han imposat els discursos que prioritzen el reforçament de la seguretat, la defensa contra la criminalitat i la protecció de l’ordre civil, tant entre l’opinió pública com al debat polític. A les campanyes electorals s’hi constata especialment.
Estant així les coses, la videovigilància s’estén per les ciutats en pro del paradigma de seguretat, però sense gaire debat sobre l’abast que ha de tenir, tenint en compte que les càmeres tenen cada cop més capacitat de captació i anàlisi d’imatges personals, que estan protegides pels drets a la intimitat, a la privacitat i a la pròpia imatge.
La societat s’encamina cap a un model de control subtil però intensiu basat en la tecnologia digital. El VAR urbà avança inexorablement, sense el soroll que acompanya la seva aplicació futbolística. I el progressiu descens del cost dels dispositius facilita que els Ajuntaments puguin assumir la compra.
De fet, des que es va iniciar el desplegament, s’han escoltat més veus reclamant que les càmeres arribin a un punt o altre que objeccions en sentit contrari. A Reus, l’única queixa que s’ha sentit en relació amb la fase que ara s’executa ha estat la dels veïns de Mas Pellicer, que també volen videovigilància al seu barri.
Una vella petició dels botiguers
La història de la implantació de videocàmeres als carrers de la ciutat és il·lustrativa de com han canviat les coses en dues dècades. Les primeres peticions de videovigilància van sortir de la Unió de Botiguers de Reus, que es va passar anys demanant la instal·lació de càmeres al centre urbà.
El 2006, comerciants i joiers van reclamar mesures de protecció a l’Ajuntament arran d’una onada de robatoris. El regidor de la Guàrdia Urbana, Eduard Ortiz, del PSC –el mateix partit que governa actualment–, responia rotundament que «és inconstitucional el que demanen. El Tribunal Suprem ha creat jurisprudència sobre aquest tema i senzillament no es poden col·locar càmeres als carrers. Només poden instal·lar-se en casos molt concrets i sota autorització, perquè pot atemptar contra la intimitat de les persones».
En aquell moment, només existien càmeres als edificis municipals, a més de quatre a les vies públiques amb més conflictivitat de trànsit, però limitades a filmar la circulació.
Durant la campanya electoral de les municipals de 2007, el candidat a l’alcaldia per Convergència i Unió, Carles Pellicer, proposava la instal·lació de videovigilància als punts més sensibles de la ciutat per combatre la inseguretat. Nou anys després, en la seva segona legislatura com a alcalde, Pellicer va anunciar la instal·lació de càmeres al barri Sant Josep Obrer, una mesura amb el suport majoritari dels veïns, que veien en la tecnologia una possibilitat de defensa contra la delinqüència, el vandalisme i el tràfic de drogues que des de feia molts anys castigaven el barri.
La Generalitat va autoritzar la instal·lació de deu càmeres en cinc carrers de la zona de Mas Abelló, que van començar a funcionar el 2017. Des d’aleshores, els desplegaments de noves fases –carrers del Vent, Jesús, la Sardana, raval Santa Anna, la Boca de la Mina...– ha estat inversament proporcional al debat generat.
Fins on?
Al marge d’altres consideracions, l’expansió del sistema està avalada per fets objectius. Les càmeres han demostrat ser útils per a la prevenció i persecució de la delinqüència i el vandalisme, alhora que la implantació i l’ús que la Guàrdia Urbana pot fer de les imatges estan supervisats per la Comissió de Control dels Dispositius de Videovigilància de Catalunya, encarregada de vetllar per l’aplicació de les lleis i decrets que regulen la utilització de videocàmeres per part de les forces i cossos de seguretat en llocs públics.
Però els ulls digitals no són la panacea. Els experts adverteixen que l’excés de càmeres també provoca problemes d’eficàcia en la visualització de les imatges i el processament de les dades. I és il·lusori pensar que els delinqüents no prendran contramesures o canviaran de modus operandi per evitar ser filmats.
Fins on es pot arribar en el desplegament de la videovigilància? Si bé les crítiques que intenten equiparar les mesures aplicades en països democràtics a les pràctiques de control social dels règims dictatorials estan lluny de la realitat, sí que és legítim preguntar-se si la ciutadania és conscient de les implicacions de la generalització d’aquests sistemes de control. I del fet que l’augment constant de la seva potencialitat té afectacions afegides sobre la protecció dels drets individuals.
De moment, i en el context sociopolític actual, sembla que el dret a la seguretat personal cotitza per damunt del dret a la intimitat.
