Evidències demostrades indiquen que a qualsevol període de la història sempre manen interessos econòmics i estratègies polítiques, directament o amb disfresses amables. Simultàniament, tant la llibertat com els drets humans fonamentals es trepitgen impunement, provocant que massa sovint sigui el poder judicial qui assumeix la feina que en sana democràcia és responsabilitat única del poder polític. Mala notícia! La salut social té relació amb el percentatge d’ingerència mútua entre els denominats poders: a més tant per cent d’intromissions, senyal inequívoc de menys qualitat i menys separació de poders. Es podria fer un catàleg, semblant als rànquings esportius, classificant cada indret per ordre de qualitat democràtica. Però ningú gosa, perquè tothom té qüestions a amagar.
Preguntar a persones si són lliures o si són felices, a la majoria pot trasbalsar la tranquil·litat, i tot escodrinyant on és el micròfon o la filmadora contesten ràpid sí o no, en funció d’un poc objectiu estat d’ànim i sobretot segons on tinguin el llindar de la por. No es tracta de tafanejar la intimitat, ni es tracta de donar lliçons a ningú, però sí que volem saber per on anem i cap on anem, ens hem d’acostumar a encetar debat i reflexió sobre qüestions bàsiques que incideixen en la nostra vida (única) amb repercussions individuals i col·lectives. Hem d’abandonar l’esma, la submissió, la inèrcia, la passivitat, davant tot allò que ens influeix tant a la salut física com a la salut mental.
És necessari i urgent, doncs, que les persones i els equips responsables de les xarxes administratives essencials siguin de la bossa del millor talent, intel·ligència, expertesa, i no pas els més trepes, «llestos i espavilats». És essencial per a la democràcia! Res d’«anar tirant» o «qui dies passa anys empeny», perquè és posar el cap sota l’ala, i així es perd confiança en nosaltres mateixos, en la societat on vivim, i en les administracions públiques i privades; és una actitud de covardia que sembla ideada per enemics, perquè té conseqüències terribles pel nostre present i pel futur. Ensopegar en una pedra és un accident, fer-se addicte a ensopegar és un mal vici.
Quan l’Imperi romà va arribar a màxims d’opulència, la gent de Flavi Ròmul August (475-476) menjaven raïms alhora que les odalisques els endreçaven els baixos, i els bàrbars els van liquidar. Ve al cas perquè en l’època actual, amb canvis importants que ens poden capgirar la manera de viure, el passotisme majoritari ni s’entén ni es pot permetre. Està clar que entesos en matèria de costums i habituds avisen que el més eficaç és la formació infantil i juvenil, però ja és massa tard. Ara hem de ser la gent de totes les edats que reaccionem per fer front comú contra l’extermini del benestar.
Toca anar tots a l’una per resoldre problemes globals que afecten tot el món. Cadascú des de cada seva ha de fer el que pugui per acabar amb la corrupció i els desequilibris extrems. No és una utopia, ara ens hi va poder respirar aire net, menjar fresc i variat, beure aigua neta, dormir sota sostre. És la salut, la formació, la recerca, la cultura, el civisme, l’economia, la justícia, la seguretat, el benestar, l’accés a un lloc de treball dignament retribuït, l’accés a un habitatge en condicions per formar una família. Si no veiem la importància d’aquesta emergència, i si no decidim implicar-nos en solucions, després no tindrem dret a les queixes.
A cada lloc del planeta hi ha potencials talents, intel·ligència, competència, sentit comú, en persones que han assolit expertesa en totes les matèries de ciències i de lletres. Però, igual que amb els recursos primaris d’alt nivell, com ara el ‘coltan’, imprescindible per a telefonia mòbil i aparells electrònics, els qui tenen més diners a tot el món es queden la matèria primera. És un cercle viciós: qui té més diners per comprar matèria primera, inverteix més en recerca, té més capacitat per contractar millors científics, crear empreses, i decidir sobre un futur d’avenços en allò que pugui captivar la gent però ells puguin continuar manant. Ull viu! Aquest relat no vol anar contra la llibertat empresarial, ans al contrari; perquè els ultra top rics no són aquests, sinó els socis d’un club privat que pren decisions manipulant guerres per millorar el seu negoci d’armament, i cada dia que passa augmenta la seva hegemonia mundial.
La ciutadania ha de llegir els programes electorals dels partits polítics a les darreres eleccions, i un a un comprovar si han fet el que asseguraven que farien. Així és com es pot triar el gra de la palla, sense posar tothom al mateix cistell, i començar a recuperar confiança en la política. Cal votar no qui parla millor sinó qui ha demostrat credibilitat, sense corrupcions ni enriquiment il·lícit. Prou d’enganys entre pressupostos i execució de pressupostos. Prou de portes giratòries. Prou de vendre la burra.
Un home va contactar amb un pagès per comprar-li una burra, i van tancar l’operació per 500 euros. L’endemà, el pagès li telefona per dir-li que la burra havia mort. «Doncs torni’m els diners». «No puc, me’ls he gastat pagant deutes». «Doncs doni’m la burra». Al cap d’un temps el pagès li va preguntar què havia passat amb la burra: «La vaig rifar. Vaig vendre 500 números a 20 euros i vaig guanyar 10.000 euros. Només es va queixar el que va guanyar la burra, i li vaig tornar els seus 20 euros». S’havia enriquit amb aquest tipus d’estafa. No podem permetre que ens venguin la burra, ni facin aeroports allà on no aterren avions, ni passin l’AVE per terrenys que no tocaven. S’atribueix a George Orwell: «Un poble que escull corruptes i cínics, no és víctima; és còmplice».
Mentrestant es van reunint els manaires del G-20 per a acords de mínims sobre la crisi climàtica, augment de temperatura, inundacions, sequeres, si us plau, revisin amb senzills mesuradors els nivells de CO2, gas Radó, i electricitat estàtica en els seus domicilis i de llocs de treball; pot donar disgustos.