La innovació s’expressa amb un nou llenguatge sobre la realitat i les seves modificacions. Es pot definir com la conceptualització d’una sèrie de canvis específics per a l’elaboració d’un disseny singular d’un procés productiu o servei que provoqui l’evolució d’una situació anterior per obtenir un resultat més favorable.
La seva afecció no implica només les empreses, sinó també les institucions, les entitats i les associacions; representa l’ànima de tota organització, l’objectiu permanent en totes aquelles que es consideren modernes i el combustible que les manté en actiu en un mercat no gens fàcil. En projectar una imatge, la innovació reflecteix la personalitat dels individus i els equips que posen en pràctica mètodes i tècniques que impregnen els sectors productius d’un esperit d’evolució creativa.
La premissa de qualsevol itinerari envers la innovació és la formació d’un equip. S’ha d’evitar la immediatesa, fer emergir la prudència i compartir l’esforç de cadascú
El procés d’innovació s’estructura prenent com a base el seu origen (per a què el canvi es produeixi s’ha d’apreciar un desajust en el sistema que generi una tensió diferencial entre el que es té i el que es desitja), la naturalesa del canvi (que no s’ha d’interpretar com un mer succés, sinó com a resultat d’un procés que afectarà tots els membres d’una organització en un camí de definició, construcció i participació), els nivells del canvi (plantejats com un sumatori de millores progressives en el creixement personal i organitzatiu, les quals traspassaran els límits de la iniciativa personal i s’enfocaran en els efectes col·lectius), i el gradient dels canvis estratègics (afecta la incentivació de la coexistència dels membres, la creació de vincles per a la connectivitat dinàmica i la potenciació de la cohesió per assolir fites comuns).
En un procés d’innovació, s’identifiquen tres fases: observació, partint de la realitat més propera; reflexió, tenint present l’aprenentatge continu per aplicar la reflexió episòdica i l’ampliació de significats i interessos; i aplicació, relacionant la pràctica i la teoria amb una mentalitat de transferència de resultats.
La premissa de qualsevol itinerari envers la innovació és la formació d’un equip. Tenint en compte que no existeix cap fórmula cartesiana a emprar pels seus membres en un espai on no hi cap la paraula ‘competició’, s’ha d’evitar la immediatesa, fer emergir la prudència i la paciència, i compartir l’esforç de cadascú.
La innovació ha de ser oberta per ampliar el coneixement i la creativitat amb suficient flexibilitat i adoptar el paper adequat a cada repte
Els components de l’equip assoleixen rols concrets amb la necessitat de no fer únicament innovació, sinó de ser també innovació perquè s’han d’adaptar als moments i esdeveniments del procés. Segons Tom Kelley, aquests rols són d’aprenentatge, organitzadors i constructors. L’aprenentatge ajuda a evitar que l’equip es concentri massa en sí mateix, requereix humilitat per qüestionar el propòsits i romandre obert a noves perspectives.
Els organitzadors coneixen el procés i la finalitat, identifiquen la seva gestió com un complex joc d’escacs en el que es juga per guanyar, generalment de forma contraintuïtiva. Els constructors apliquen els punts de vista dels rols anteriors i es focalitzen en l’assoliment de l’objectiu. Quan les persones de l’equip adopten aquests tres perfils, deixen empremta, són molt visibles i es troben al centre de l’acció amb efectivitat i pragmatisme.
La innovació ha de ser oberta per ampliar el coneixement i la creativitat amb suficient flexibilitat i adoptar el paper adequat a cada repte. Ofereix un nou vocabulari, un discurs inèdit per obrir-se a nous models de pensament i motivació per tal de fer aportacions úniques.
