Aquest estiu, la coincidència en el temps d’una notícia d’àmbit internacional –l’exclusió de la zona portuària de Liverpool de la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO– amb una altra de local –el nyap incomprensible i injustificable de la instal·lació d’una bastida perforant la Torre de Minerva– han fet sorgir algunes veus d’alarma que apuntaven a la possibilitat que Tarragona seguís ben aviat el camí de la ciutat anglesa i perdés la categoria de Patrimoni de la Humanitat. Cal recordar, en aquest sentit, que l’any vinent el conjunt arqueològic de Tarraco ha de superar una avaluació periòdica de l’ens supranacional. Jordi Tresserras, president d’ICOMOS –l’organisme que assessora la UNESCO en aquestes qüestions– a Espanya, ja fa temps que adverteix de les mancances de la gestió patrimonial a Tarragona, però tot i això ha descartat que hi hagi un perill immediat de perdre la categoria. Això podria passar, però, «si les coses s’agreugessin encara més o, fins i tot, que continuessin tal com estan».
El cert és que un no cau de la llista de Patrimoni Mundial d’un dia per l’altre. Es tracta d’un procés llarg, d’anades i vingudes de documents i propostes. De fet, almenys fins ara la UNESCO no ha estat especialment diligent a l’hora de retirar el reconeixement: Liverpool és tot just el tercer element que el perd en més de 40 anys de funcionament de la llista. El pas previ a l’exclusió de la llista és la inclusió dins una categoria especial de ‘Patrimoni Mundial en perill’, on actualment hi ha 52 elements, alguns des de fa dècades. La mateixa Liverpool s’hi va estar gairebé deu anys abans que es prengués una decisió definitiva.
Ara bé, que Tarraco anés a parar a la llista de ‘Patrimoni Mundial en perill’ ja seria un cop letal per al prestigi de la ciutat. Al cap i a la fi, aquesta llista es nodreix en bona part de monuments i espais pertanyents a estats fallits (Líbia, Palestina, Mali) o directament en situació de conflicte bèl·lic obert (Síria, Yemen). L’únic element que hi trobem del nostre àmbit, l’Europa Occidental, és el centre històric de Viena. No, a Tarragona no li convé ni tan sols que es plantegi la possibilitat d’afegir-se a aquesta llista B. És clar que, en un context en què dins la UNESCO cada cop tenen més pes els aspectes polítics i menys purament patrimonials, sempre ens queda l’opció de jugar-nos-ho tot a la contrastada capacitat diplomàtica espanyola. Ho dic sense cap mena d’ironia: aquest mateix estiu es va incorporar a la llista el passeig del Retiro madrileny malgrat els informes negatius d’ICOMOS. Espanya, a la UNESCO, pesa molt, i segurament faria tots els esforços necessaris per evitar el descrèdit que un element seu anés a parar a la llista del patrimoni en perill, que no deixa de ser un reconeixement de la incapacitat de gestionar-lo.
O bé l’altra opció seria posar-nos les piles i fer els deures aquí, a casa, que de fet és el que tocaria, amb o sense l’amenaça de la UNESCO. Perquè, efectivament, Tarraco no és Liverpool i els problemes dels dos elements són de naturalesa ben diferent. En el cas de la ciutat anglesa, la pèrdua de categoria s’ha produït arran de la reordenació i reurbanització de l’espai considerat Patrimoni Mundial i del seu entorn. Les autoritats locals han prioritzat la recuperació d’aquests espais per a usos ciutadans i econòmics, en contra dels criteris, molt estrictes, que UNESCO manté quant a les modificacions físiques dels espais reconeguts. El cert és que algunes actuacions fetes o planificades són molt discutibles (construcció d’edificis sense cap valor arquitectònic, incloent-hi el projecte d’un nou estadi de futbol sobre el riu Mersey), però també n’hi ha de defensables, com ara la instal·lació d’equipaments museístics que enriqueixen el conjunt patrimonial: el museu sobre l’esclavitud justament explica també per què la ciutat es va convertir en un port de categoria mundial. És a dir, que fins i tot podríem dir que Liverpool planteja un debat interessant sobre si la gestió patrimonial ha de posar l’accent en la pura conservació o en els usos.
En el cas de Tarragona no hi ha debat possible. Els problemes que afecten el conjunt arqueològic de Tarraco són bàsicament de manca d’inversió, manca de personal qualificat, manca de coordinació entre les diferents administracions i actors implicats i manca també de plans de futur i de gestió clars. És a dir, es tracta simplement d’una gestió deficient en molts aspectes, que no crec que ningú no vulgui defensar. Les autoritats locals de Liverpool, fortament criticades per la pèrdua de la categoria de Patrimoni Mundial, poden argumentar almenys que han sacrificat aquesta distinció a canvi de tirar endavant projectes que consideren més beneficiosos per la ciutat. Si Tarragona mai la perdés, o encara que només passés uns anys a la llista de ‘Patrimoni Mundial en perill’, ni tan sols ens quedaria aquest consol.
Encara més, malgrat perdre el reconeixement de la UNESCO a la seva zona portuària, Liverpool manté dos elements d’atracció turística –i icones patrimonials i generadores d’identitat, afegeixo– d’abast global: els Beatles i el Liverpool FC. És evident que perdre la categoria UNESCO seria molt més devastador per nosaltres. No, definitivament Tarragona no és Liverpool.
Guillermo Soler és periodista i antropòleg.
