L reforma del mercat elèctric anunciada la setmana passada pel Consell de Ministres representa un canvi de paradigma que es pot considerar un primer (i molt important) pas per deixar enrere un sistema injust regit per mecanismes obsolets, incapaços de posar fre a un dels grans problemes econòmics i socials dels últims anys: l’escalada dels preus de l’electricitat. A grans trets, amb la proposta del Govern, passem d’un mercat marginalista en el que el preu de la llum quedava fixat per la modalitat de generació més cara per un altre en el que manaran els costos mitjans de cada tecnologia. Un esquema que posaria límits al preu del gas i a la seva influència sobre la factura energètica i, també, als vergonyosos beneficis caiguts del cel dels que han gaudit especialment el sector nuclear i l’hidroelèctric.
Estem al davant, doncs, d’un gir total de les regles del joc que dibuixa un escenari més regulat i, per tant, més previsible. I més just, perquè el principi rector és, com hem dit, que el preu de l’energia estigui connectat als costos reals de cada font generadora, tal com es venia reclamant des de molts sectors i, modestament, també des d’aquests articles, des dels que hem vingut alertant que les mesures d’urgència que s’adoptaven, com les bonificacions fiscals, tenien un impacte reduït i limitat en el temps. Calia obrir la caixa de Pandora i ara s’ha fet.
Un tema que era, cal reconèixer-ho, de difícil abordatge polític. Pels enormes privilegis adquirits dels actors del sistema, que defensaven -i ho continuaran fent- amb dents i ungles els enormes beneficis que els comporta, en detriment de la butxaca dels consumidors. Uns operadors que veien com el preu del gas, disparat en els últims temps, fixava el preu de l’energia que produïen amb instal·lacions amortitzades i de costos molt baixos, amb els escandalosos beneficis que això els comportava.
Estem al davant d’un gir total de les regles del joc que dibuixa un escenari més regulat i, per tant, més previsible. I més just
Una de les claus de la reforma, com no podia ser d’altra manera, són les energies renovables, amb l’objectiu de potenciar el sistema de subhastes per fixar preus estables a mig-llarg termini. Un fet que garanteix l’estabilitat econòmica als generadors i que, per tant, estimula la creació d’instal·lacions, perquè les empreses o particulars que inverteixin sabran quin escenari poden esperar. Un model que s’aplica als països més avançats i que és clau perquè les modalitats energètiques més respectuoses amb el medi ambient guanyin terreny i ens puguem acostar als objectius que tenim marcats per al 2030, dels que, recorde-m’ho, encara estem lluny.
Una de les claus de la reforma, com no podia ser d’altra manera, són les energies renovables, amb l’objectiu de potenciar el sistema de subhastes per fixar preus estables a mig-llarg termini
De fet, la rendibilitat de les energies renovables són una de les claus de l’escenari en el que s’impulsa la reforma. Fa uns dies vam viure un fet històric: per primera vegada, el sector nuclear va baixar la producció perquè el mercat es nodria de la producció solar i eòlica. Just el contrari que havíem vist fins ara. I això no passa per consciència ecològica, sinó perquè els grans operadors -que ja tenen un gran pes específic en l’àmbit de l’energia verda- els surt més a compte prioritzar les renovables. Bo per a ells, bo per a tots.
Estem, doncs, en un escenari propici per impulsar els canvis que necessitàvem des de feia temps. I això sempre és clau perquè les transformacions es consolidin. Però queda molt camí per recórrer, perquè al tauler de joc hi ha molts jugadors i molts interessos. La Comissió Nacional del Mercat de la Competència, per exemple, no ha fet mai massa bona cara a les alternatives al mercat marginalista i les grans electriques ja han avisat que la reforma pot comprometre determinades inversions.
De moment, i després del reconeixement europeu de la denominada ‘excepció ibèrica’, l’executiu actual ja ha mogut fitxa i ha plantejat a la UE la necessitat d’agafar la seva reforma com a model d’un nou marc comunitari per a l’energia, amb els habituals marges de maniobra per a cada Estat, clar. És una bona manera de penjar-se medalles polítiques, si, però també de blindar un nou paradigma que feia temps que necessitàvem però que les actuals circumstàncies de crisi energètica i inflació descontrolada han provocat que les coses comencin a canviar. Esperem que les transformacions no s’aturin. Pel bé de tots.
