El periodisme és el major productor universal de paraules, i per fortuna a la quantitat de paper i tinta s’hi afegeix la qualitat de quan esdevé literatura.
En el parnàs de la columna, en aquest cas periodística, aquest Sant Jordi els hi recomano tres col·legues que no vull pas que passin de llarg en nom de la festa dels supervendes, que a vegades no és ben bé la de l’excel·lència. Avui parlo d’Àngela Vinent, de Toni Mollà i d’Antoni Coll. Als seus llibres, hi ha un encreuament natural entre periodisme i literatura, entre les paraules i l’art que ens permet embellir-les.
Àngela Vinent va ser periodista quan encara no ho era. Va treballar a Mundo Diario i el diari Avui, on va ser subdirectora, i després va ser cap de premsa primer de l’alcalde Maragall i encabat del president Maragall. Ara ens presenta un llibre de contes, distingit amb el premi de narració Joaquim Ruyra 2021. Si resulta que una de les característiques del periodisme és la professionalització de la tafaneria, doncs a Pati de Veïns (Pagès Editors), Àngela Vinent la desenvolupa ad infinitum per rehabilitar-la. «Àngela Vinent descriu els pisos que clissa amb la càmera de retratar de La finestra indiscreta de Hitchcock, i ens dona l’oportunitat apassionant de colar-nos a les cases dels altres», això dic al pròleg que li he escrit en nom d’una vella amistat. Una crònica de quotidianitats a una illa de l’Eixample barceloní imaginades des de la versemblança, que atraparà el lector de principi a final.
Toni Mollà va treballar vint-i-cinc anys a la Radiotelevisió valenciana. Quan el van fer fora de males maneres, només es va enduu simbòlicament un llibre per any, fins i tot la jaqueta es va deixar penjada per quan tornés... No va tornar, però per fortuna d’ell i dels seus lectors, també de la cultura compartida, Mollà ha fet molta feina intel·lectual i acadèmica dins d’altres jaquetes –sociologia, llengua, assaig, comunicació i Fuster que no hi falti-- i a sota d’uns quants barrets.
El llibre que els recomano ara, El Tercer Toc (Vincle Editorial), és un dietari, amb totes les característiques dinàmiques d’escenaris i situacions, estades i viatges, però amb una aportació sublim: el periodisme de la saviesa. La saviesa acumulada per una amplíssima erudició i la saviesa creativa del seu pensament elaborat i enriquidor. El periodisme, que ha de conrear un codi de pas universal, posa el binomi savi a l’abast d’una lectura fluida, mai pesada ni pedant, i el text llisca apassionant, deliciós, instructiu, genial. Quan veig un llibre amb molta cita m’entra la síndrome Ulisses de Joyce, l’aprensió de no passar de... Quantes pàgines? Doncs al tercer toc d’en Mollà, el que vaig deixar estar va ser el llapis amb unes quantes puntes gastades de fer anotacions i subratllats i em vaig regalar una segona lectura a pèl.
Antoni Coll publica 30 Contes de Tarragona (Arola Editors). Qui va ser durant vint anys director del Diari, i d’ençà d’uns altres trenta-tres és a la imprescindible columna d’aquí al damunt, sap tant d’aquesta ciutat que l’honora com a fill adoptiu que es pot permetre el que es permet: fer parlar pedres i estàtues sense trair de cap manera allò que elles haurien dit si la ficció fos aquella realitat a la què sempre supera. El club de fans de La Plumilla, que comença a llegir el diari pel final –«els darrers passaran a primers» (Mateu, 20, 16)...–, aplaudirà aquest recorregut que fa que no només la Barcelona de Mendoza sigui La ciutat dels prodigis, que també ho esdevingui Tarragona via (augusta) Antoni Coll. I els que no són de Tarragona li descobriran la seva ànima: les ciutats amb molta pedra, com és el cas, necessiten que algun escultor del llenguatge els hi faci aflorar l’esperit, que certament també s’emancipa –i de quina manera– als contes que no són lítics sinó de carn i ossos.
Un llibre preciós, impressionant, positiu, tendre, enginyós i sorprenent, ben escrit... A la manera d’en Coll, que és allò que retrata tan bé l’expressió castellana «como quien no quiere la cosa», sense les pretensions del Mercuri de la plaça dels Carros al què l’humil natzarè crucificat que es passeja pels passos de Setmana Santa aconsella baixar del pedestal si és que vol que l’estimin. Veient Capitanes intrépidos a l’imprescindible cine clàssic La 2, vaig pensar que ara ja ni al cine es plora. Però palplantat davant la tele vaig plorar, i l’endemà em vaig administrar una segona ronda gràcies a aquesta crònica sentimental de Tarragona que ha escrit l’Antoni Coll després que un altre amic meu del gremi, Manuel Vázquez Montalbán, un dels exemples més clars de periodisme literari, escrigués la d’Espanya.
Periodista
Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. Ésautor d’una vintena de llibres sobre els conflictesirlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.
