Van néixer als anys vint del segle XX. Tenen entre 90 i cent anys. Són els besavis. Els més grans de cada família. La memòria d’una infantesa entre la República i la Guerra Civil. Una adolescència de postguerra i un llarg franquisme. La democràcia els hi va arribar a la cinquantena, quan passaven la línia de la meitat de la vida. Van veure com els fills gaudien de la llibertat que a ells els hi havia estat negada.
La generació dels anys vint són la nostra memòria. I tenim la sensació que l’estem perdent. La pandèmia ha resultat devastadora per les persones més grans, que havien superat una guerra, i que han hagut de lliurar una última batalla. Com la que va viure la humanitat just abans que arribessin al món. L’anomenada grip espanyola del 1918.
No podem parlar de forma global de les generacions perquè encara que el context històric sigui el mateix, la forma de viure’l és personal i intransferible. La generació dels anys vint, per exemple, està profundament marcada per un fet tan dramàtic com és la Guerra Civil, que va ser crucial en les seves vides. Però de formes molt diferents segons les circumstàncies de cada família. És un record col·lectiu, una experiència traumàtica, però amb tantes històries com persones la van viure.
Tampoc la seva última batalla ha estat igual. No és el mateix haver afrontat la pandèmia en una residència, que en un entorn familiar més protegit. Es calcula que l’excés de mortalitat durant la crisi sanitària ha estat del 29% en la franja de majors de vuitanta-cinc anys. En xifres absolutes, vol dir que a Espanya han perdut la vida més de 30.000 membres de la generació dels anys vint.
Però mai sabrem quantes persones van morir perquè el seu tractament per altres malalties es va veure interferit per la pandèmia. Ni podrem quantificar el dolor i la solitud que van patir les persones més grans durant els interminables mesos d’aïllament. Quan molts van perdre el contacte amb els éssers estimats, el que era el seu principal motiu per viure.
Ara que el risc més greu ja ha passat gràcies a la vacunació, és el moment d’agafar perspectiva. Primer per saber si vam fer tot el possible per protegir als més vulnerables. És necessari saber, per exemple, perquè les residències es van convertir en una trampa mortal per milers de persones. Però el més important és que, com a societat, recuperem el valor de la vellesa, com un patrimoni humà que fa a les civilitzacions més sàvies i més ètiques.
Necessitem que la vellesa sigui vista com una riquesa col·lectiva i no com una càrrega. Resulta immoral abordar l’envelliment de la població o l’augment de l’esperança de vida en criteris simplement economicistes. O, com ho fan alguns suposats pensadors, atiar un enfrontament entre generacions, en lloc de parlar de les desigualtats que poden afectar a totes les franges d’edat.
No podem obviar la diversitat quan parlem de generacions, però si haguéssim de cercar un tret comú als nascuts als anys vint, és la seva capacitat de resistència, de superació de l’adversitat. Una força guanyada en les vicissituds de la infància i que després van transformar en l’actitud de cura dels altres, d’ajuda a les seves famílies. Amb esforç i capacitat de sacrifici van aconseguir que els seus fills visquessin millor que ells, i ara perceben amb tristesa que els nets no podran seguir aquesta progressió. I que el futur dels seus besnéts està ple d’unes ombres que ells mai van poder ni imaginar.
Però més enllà de les reflexions generals, permeti’m demanar-los que si tenen la sort d’acollir a persones de la generació dels anys vint a la seva família, les escoltin. Que les facin sentir tan importants com són. Que se sentin estimades, i no una càrrega. No tenim molt temps per acompanyar-les, per compartir vivències, però ens hi va no només la seva felicitat, sinó també la nostra. Donar tot el valor que guarda la vellesa ens fa millors, com a persones i com a societat.
Aquest article està dedicat a tota la generació dels anys vint, i en especial a la Montserrat, que ens acaba de deixar. Tenia noranta-quatre anys i sentim un buit immens.
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.