Fa uns dies vaig conèixer de primera mà que, en una de les primeres classes del primer curs de Medicina d’una facultat del país, un dels professors es va adreçar als alumnes preguntant-los quina especialitat els agradaria fer en acabar la carrera. Les tímides respostes, lògiques dels encara inexperts estudiants de primer, eren les esperables: cirurgia cardíaca, oftalmologia, cardiologia, anestesiologia, dermatologia, neurocirurgia… En aquest punt, el docent els va etzibar: «ui, on aneu tan amunt? Penseu que el 80% dels que sou aquí només arribareu a ser metges de família».
Fa massa anys que sentim aquest mantra: l’atenció primària és el pilar bàsic del nostre sistema de salut i requereix l’anomenat «enfortiment» que sembla que mai acaba de consolidar-se. Passen els governs i continuem tenint col·lapse als centres mèdics, excés de burocràcia, poca capacitat resolutiva per falta d’accés a proves diagnòstiques i recursos terapèutics i, el que és més important, la falta de lideratge efectiu dels professionals en els seus àmbits de treball. I quina n’és una de les principals conseqüències? Treballadors convertits en obrers de la salut fent feina en un entorn que pateix d’una anacrònica rigidesa dels sistemes de gestió, d’organització i de condicions laborals. No parlem de les retribucions!
I amb aquest escenari, la pandèmia que tant està colpint el sistema sanitari, ha estat especialment nociva pels metges de família. L’assistència centrada en l’atenció a la Covid ha fet desplaçar totes les altres patologies i genera un perillós endarreriment en el diagnòstic de malalties greus. El canvi forçat cap a la telemedicina, amb la repercussió en la qualitat de l’acte mèdic i l’augment de la incidència de patologia de Salut Mental, ha generat un estrès addicional brutal al sistema, sent especialment dur en aquesta sisena onada, on s’ha arribat a la xifra de 100.000 visites/dia amb un alt percentatge d’aquestes per tramitar baixes laborals per covid!
Per si no n’hi ha prou, darrerament, la dificultat de derivació de pacients als especialistes hospitalaris ha posat més llenya al foc. A algú se li ha ocorregut que el metge de primària ha de fer una interconsulta virtual prèvia sol·licitant, a l’especialista, si considera que el pacient pot ser visitat per ell, o no, a l’hospital. Com sempre, les mesures preses en despatxos poden ser molt bones, però impossible d’aplicar sobre el terreny. Aquesta, en concret, és sospitosa d’«hospitalcentrisme» manifest del nostre sistema de salut i el resultat, és obvi: un munt de consultes que es queden penjades al núvol del sistema i, el pitjor, pacients que no són correctament derivats per a ser atesos.
Com deia el professor als alumnes, l’especialitat de Medicina familiar i comunitària és la més nombrosa. Lluny del 80% al qual feia referència, a Tarragona un 34% dels metges col·legiats ho són. En el conjunt de Catalunya la xifra és d’un 24% i si parlem de l’oferta de places via MIR, a Tarragona (Camp de Tarragona + Terres de l’Ebre) estaríem parlant de gairebé el 50%; de les 116 places ofertes, 52 corresponen a Medicina familiar i comunitària.
És una realitat que, quan es fa la selecció de les places MIR, de totes les places d’especialista ofertes, les de medicina de família són les que es trien en les darreres posicions. És a dir que, en la majoria dels casos, s’agafen quan no s’ha pogut obtenir un número millor per accedir a les especialitats més desitjades i, per a mi, aquesta realitat és la clau de la problemàtica de la medicina primària. Hi ha grandíssims professionals metges de família amb autèntica dedicació i vocació, però hem d’assumir que no és una especialitat prestigiada ni desitjada pels estudiants que acaben la carrera i opten a les places MIR. Potser, part de la solució a aquesta realitat estaria en les facultats: posar en valor l’especialitat, així com la seva importància dins del sistema sanitari. En resum, prestigiar-la.
Veient el panorama, és evident que la medicina primària pateix un problema de fons que requereix una reformulació important que va més enllà del tan anomenat enfortiment. Per constituir-la com el pilar del sistema sanitari, es requereix un canvi absolut en el sistema de gestió i organització basat en el criteri dels mateixos metges de família. Ells saben perfectament què necessiten per optimitzar la cura dels pacients. Escoltem-los, posem recursos i fem que el canvi sigui efectiu. Tanmateix, a la universitat és necessari que augmentin el nombre de professors metges de família. Si són l’especialitat més nombrosa en l’àmbit assistencial, és lògic pensar que, també, han de ser els professors més nombrosos a la facultat.
Si finalment aconseguim fer les coses ben fetes, tindrem un indicador claríssim: les places MIR de metge de família deixaran de ser les places ‘ventafocs’ i, comentaris com el del nostre professor, que tinc clar que, conscientment, en cap cas volia ni desprestigiar els metges de família ni desanimar els alumnes, no s’haurien de tornar a produir.
