Fa més de disset anys que visc als Estats Units. Treballo habitualment en castellà i en anglès. El català, la meva llengua paterna, és molt residual i l’acabo utilitzant només per les converses amb amics i família; i no amb tots parlo català. Amb això vull dir que el faig servir molt poc; molt menys del que m’agradaria. Per això, quan viatjo a casa –com he fet aquests dies de Nadal–, no només el faig servir amb prioritat, sinó que el fomento amb delit, i em fa sentir que soc a casa. Amb els anys, però, he percebut un retrocés en el seu ús en l’àmbit públic, un retrocés al qual al principi no donava importància, fins ara.
Aquestes festes m’he trobat amb família i amics a cafès, bars i restaurants. He fet compres a petites botigues, supermercats i grans magatzems. He demanat taxis i ubers, i m’he desplaçat amb transport públic. I en totes aquestes experiències, la meva primera llengua ha estat sempre el català. I puc dir que només en un petit percentatge he estat correspost en la llengua que jo havia triat.
La majoria d’establiments de restauració eren portats per personal contractat, i molts, pel seu accent, eren llatinoamericans que em responien en castellà. També em va passar amb un conductor d’Uber, i algunes dependentes de supermercats. La bona notícia és que malgrat no poder ser correspost en català, el fet que jo no canviés al castellà –llengua que tots ells parlaven– no va impedir que ens entenguéssim. Jo parlant català més a poc a poc, i ells fent l’esforç i demanant en alguns casos un aclariment per estar segurs que ens enteníem.
Aquestes situacions anaven sempre de la mateixa manera: jo demanant el que volia o em calia, la resposta en castellà (esperant segurament que jo canviés l’idioma), jo alentint les meves paraules per fer-me entendre en català sempre amb un somriure comprensiu, i els meus interlocutors fent l’esforç. I el més sorprenent és que en la majoria dels casos rebia una resposta similar: «me gusta que me hablen en catalán porque así lo voy entendiendo aunque me cuesta hablarlo todavía».
Si bé aquestes experiències van tenir majoritàriament un final positiu, és evident que el català està en retrocés perquè la globalització està portant cada cop més ciutadans d’altres parts del món a viure a Catalunya. Molts s’integren al sector serveis per començar les seves vides, i això fa que ser atès en català es compliqui.
A la tenda Arket de passeig de Gràcia la situació va anar inclús més enllà del català. La caixera que em va atendre era una noia jove de només de trenta anys del Regne Unit. No parlava ni català ni castellà. I al final no em va quedar una altra alternativa que recorre a l’anglès.
La conclusió de tot això és que el català, que és una eina viva de comunicació, està en retrocés, i que som els que la parlem els qui l’hem de fomentar, entenent que hi ha qui no la parla, però que alhora que podem ser comprensius, mantenir-la no és només un dret sinó una certa obligació.
Canviar al castellà pot ser la nostra resposta fàcil. Alguns em diran que canviar és per una qüestió d’educació, però si som amables i comprensius amb qui no ens atén ni parla el català, també podem esperar la mateixa amabilitat i comprensió dels nostres interlocutors.
Ser amables pot ser un parany que, si es generalitza, no només afecta l’ús natural del català sinó que priva a qui no el parla de l’experiència d’aprendre’l. Tal com van fer amb mi centenars de vegades els americans quan vaig venir als Estats Units a aprendre anglès.
Gràcies a aquella amabilitat, avui parlo un millor anglès. Perquè ells em van acompanyar en les meves incipients interaccions en aquella llengua que no era la meva, posant-hi jo de part meva per fer-me entendre.
Canviar del català al castellà és una opció que sempre tenim, però no pot ser la primera decisió. Provin de mantenir-se en català i veuran que en la gran majoria de casos ens ho agrairan.
Gustau Alegret és periodista internacional i presentador de TV. Viu a Washington DC
