Com cada any per aquestes dates, els calçots van en boca de tothom. Inclús dels que no se’ls posen a la boca perquè no els hi agrada i se senten discriminats a les calçotades quan han de fer temps esperant que els companys de taula acabin d’ingerir cebes per treure’s el pitet i passar tots junts a l’orgia de carn a la brasa. Són els mateixos perepunyetes que defensen que caldria redefinir el concepte i anomenar a les calçotades ‘barbacoa amb entrant de calçots’.
Per sort, aquests dissidents són minoria perquè la nostra hortalissa nacional cada vegada està més de moda. Tant que, fins i tot, es celebren jornades professionals, com el I Simposi del Calçot que va tenir lloc dilluns passat a Tarragona, en el que el president de la IGP Calçot de Valls, Dalmaci Clofent, va destacar la importància de produir «calçots de qualitat i respectuosos amb el medi ambient». I jo, que tinc certa tendència a l’antropomorfisme, no puc evitar imaginar-me a un calçot ecologista amb l’aspecte de Fido Dido regant-se sense malbaratar l’aigua i dipositant-se ell solet al contenidor dels residus orgànics mentre s’espolsa de damunt restes de paper de diari.
Els catalans cada any ens mengem milions de calçots sense prescripció mèdica i l’OMS ni s’immuta
La qüestió és que estem entrant en la recta final de la temporada i comencen a acumular-se calçotades amb amics, amb família, amb companys de feina i, últimament, també comiats de soltera, en els que es veu que les participants es pixen de riure practicant la litúrgia de pelar i tragar calçots. Tot fa festa, però, quan les calçotades s’ajunten en el calendari, augmenta la cotització de l’Alka-Seltzer. Els catalans cada any ens mengem milions de calçots sense prescripció mèdica i l’OMS ni s’immuta. I això que la pandèmia dolça s’està expandint i, actualment, ja hi ha molts restaurants a Madrid que ofereixen calçots en el seu menú; alguns d’ells cometent sacrilegi al cuinar-los confitats o en tempura, però aquest pecat s’absol fàcilment afegint a la carta escalivada, brandada de bacallà o crema catalana –el ‘pantumaca’ no té perdó, perquè no hi ha homologació possible.
En la gradació del vici de la gola que va del foodie al pafart, el consumidor integral de calçotades se situaria a la banda alta, on militen els amants del foodporn, un terme anglosaxó que sembla sortit de la mateixa fàbrica especialitzada en síntesi de paraules pecaminoses amb doble sentit que footjob –accepció molt particular del concepte ‘treballar amb els peus’. El foodporn fa referència a aquells plats que resulten irresistibles, que produeixen un apetit irrefrenable, fent salivar al voyeur abans que hagi fet una sola queixalada. Per tant, d’entrada, no té cap connotació sexual, si és que no deriva en pràctiques més carnals, com el body sushi o el que feien els protagonistes de 9 setmanes i mitja asseguts a fosques davant la nevera, desafiant aquella dita popular que adverteix que «amb el menjar no s’hi juga».
En la gradació que va del ‘foodie’ al pafart, el consumidor de calçotades se situaria a la banda alta
Els que també juguen amb el menjar, però ja en la categoria professional, son els participants del tradicional concurs de calçots que es celebra cada any a la Gran Festa de la Calçotada de Valls. El guanyador de l’última edició ha sigut el barceloní Adrià Wegzryn, un golafre reincident que ha vençut 13 vegades i que té el rècord absolut per haver-se empassat 310 calçots en 45 minuts. Això són gairebé 6 quilos de ceba seguits i sense fer un trago de vi! Aquest home és un campió i un heroi justicier que ens aporta una mica de pau interior als que encara recordem amb esgarrifança la mort per fartanera del mític Sangonera de la sèrie Cañas y barro.
Les competicions d’habilitat i resistència són un al·licient per als atrevits en festivals gastronòmics d’arreu del món. Alguns amb reptes especialment peculiars, com el Cheese Rolling and Wake de Brockworth (Regne Unit) –on es llença un formatge de 3 quilos des de dalt d’un turó empinat i els participants corren al darrera per atrapar-lo– o el concurs de llançament de tonyina del Tunarama Festival a Port Linconl (Austràlia). I als que, simplement, els atreu allò diferent, tenen el Wildfoods Festival de Hokitika (Nova Zelanda), on poden tastar insectes amb cobertura de xocolata o gelat de vespa.
En fi, la cuina sempre comença amb una ceba i, a vegades, acaba com una picada de fesols.
