Dissabte passat, dia 7, al teatre Bartrina de Reus es va presentar el muntatge Serrat al 100%, dirigit pels Paco Martín Prats i David Ferré, un homenatge a les cançons que han marcat diverses generacions. Al fil d’aquest homenatge al Noi del Poble Sec m’agradaria parlar del nou llibre d’un dels grans periodistes de casa nostra, fill d’una època complexa on el cara a cara resultava fonamental i l’excel·lència es demostrava text a text, frase a frase. És Juan Ramón Iborra (Granada, 1954). Des de l’any 1976 va treballar a Madrid en diferents mitjans i també a TVE com a reporter y realitzador de documentals. Va viure 10 anys a París, realitzant entrevistes a fons per tot el món que es publicaven a Paris Match, Herald Tribune o New York Times, convertint-se en un dels grans especialistes del gènere, algunes d’elles recollides als llibres Confesionario i Confesionario II. També va ser subdirector de El Periódico de Catalunya i responsable del suplement dominical quan aquest era una autèntica joia de la corona en qualitat i en contingut. És autor de dues biografies notables, Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix i José Montilla. Radiografia de la calma i ara acaba de publicar a Cúpula en castellà i a Columna en català A propòsit de Joan Manuel Serrat, un llibre que, com no podia ser de cap altra manera tractant-se d’Iborra, és molt més que una biografia, molt més que un retrat, molt més que l’aproximació periodística i històrica a un personatge conegut i estimat. Iborra parteix d’un material propi i valuós, de les diferents entrevistes que li va fer a Serrat en diferents moments de la seva vida i ho complementa tot amb la seva visió d’una època compartida, amb les seves il·lusions, les seves convulsions polítiques i socials i totes les referències a un temps que era temps i que ell ha viscut quasi de manera paral·lela a la del cantautor.
De fet, la fascinació va començar quan Iborra era un adolescent que demanava que li enviessin des de Catalunya a Granada els discos de Serrat i es va mantenir intacta fins a arribar al concert de comiat del 23 de desembre de 2022. Pel camí, la primera vegada que es va conèixer en persona, després d’un concert a València l’any 1973, les diverses vegades que li ha fet entrevistes de proximitat i, a partir d’aquí, la construcció d’una estructura compacta que lliga la trajectòria personal del cantant, els seus problemes amb el règim franquista, els èxits nacionals i internacionals, els amors i, sobretot, la gran capacitat per arrelar-se als cors i per convertir-se en memòria sentimental, una part important de les vides dels seus seguidors i en un punt de referència inevitable i compacte.
Juan Ramón construeix una crònica emocionada que incorpora documentació periodística de les diferents èpoques, recopilada al llarg dels anys i aprofita la seva mirada lúcida i poderosa de periodista experimentat per anar construint una estructura sòlida i a la vegada ondulant que es belluga entre gèneres literaris, els traspassa i els hibrida sense manies ni falsos tabús, aconseguint que tant ell com Serrat actuïn d’elements amb capacitat per alterar el flux de les coses i, sobretot, la manera de narrar-les i d’interpretar-les.
Iborra s’arrisca un cop més per arribar també al cor dels lectors que no van viure el gran esclat del músic i que, per tant, s’ho poden mirar tot amb més escepticisme i distància. De fet, llegir el llibre és enfrontar-se a una manera d’escriure i de pensar brillant i personal. El periodista que va entrevistar gent com Eduardo Mendoza, Ian Gibson, Juan Marsé, Tom Wolfe, Martin Amis, Günter Grass, Nelson Mandela o José Saramago cus cada detall amb precisió i confessa que va escriure el llibre sense escoltar les cançons, per tal d’evitar emocionar-se i que aquesta emoció puntual condicionés la seva mirada a l’hora de treballar el text.
A propòsit de Joan Manuel Serrat, és un llibre valent, sòlid, arriscat, necessari. Es podria dir que és un llibre amb ànima, però per tal de fer-li justícia s’hauria de dir que és un llibre amb ànimes, amb l’ànima de Serrat, amb l’ànima de tota la gent que hi apareix o que, en certa manera es pot sentir representada i, és clar, amb l’ànima de Juan Ramón Iborra que exhibeix una vegada més, geni, genialitat i múscul periodístic a l’hora d’abordar l’aproximació a una persona i a un personatge com és Serrat. Imprescindible i amb una sorpresa inesperada que m’estalviaré de descobrir.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.
