«Tothom que es proclama artista ha d’entendre que el públic està necessitat d’art i no pot limitar-se a fer un art burgès per uns pocs privilegiats i ignorar les masses. L’art és per a tothom». Dir-ho amb aquesta claredat no és gens fàcil i encara menys portar-ho a la pràctica fins a les últimes conseqüències. Keith Haring (1958-1990) és avui un dels artistes més populars del món, més de 30 anys després de la seva mort, i un dels creadors favorits del públic infantil.
A casa també ha entrat fort de la mà del meu fill i ha estat l’excusa perfecta per endinsar-se en una figura carismàtica i amb una relació molt especial amb Barcelona.
M’escapo Diagonal amunt per arribar a l’edifici de l’antic Ateneu de Sant Gervasi. L’immoble està previst que s’enderroqui i s’hi construeixi una residència geriàtrica. Mentrestant només es manté obert un dels baixos ocupat des de fa més de 40 anys per un serraller d’aquells que ja no en queden i menys a la gran ciutat. Els baixos grans acollien fins l’estiu passat el Club Billares Ars i encara conserven un dels dos murals que Keith Haring va pintar a Barcelona en un dels seus viatges llampec a Europa un any abans de la seva tràgica mort per la sida. Paradoxalment, hi ha poc material escrit de l’autor i, per exemple, el seu llibre Diaris està descatalogat i avui un exemplar de segona mà és una joia molt preuada. En canvi, els documentals són una bona via d’accés a la seva figura. Un bon exemple és 30 anys positius, coproduït per TV3 el 2020 i en el qual entre els tres autors destaca la periodista musical Lulú Martorell, que fa dos anys també es va atrevir a convertir-se en cantant per retre homenatge al músic i poeta Pepe Sales.
El documental recupera detalladament l’estada a la capital catalana de Haring i el seu amic Gil Vázquez, avui president de la Haring Foundation. En aquell moment, l’Ars era una de les discoteques de moda de Barcelona i on es podia escoltar l’acid house, la música preferida de l’artista nord-americà. Mentre Gil Vázquez punxava, Haring va pintar al fons de la cabina un home amb un cap d’una flor, que va convertir-se a partir d’aleshores en el símbol del local. És un bon exemple de l’estil característic de Haring, on les seves línies de dibuix transmeten un estat de moviment que, en aquest cas, seria el ball house. El mural no corre perill i la intenció primera dels nous propietaris és que no es mogui de la ubicació actual i pugui ser visitable en el futur.
Haring va utilitzar la mateixa pintura vermella que li havia sobrat al matí, quan havia fet un gran mural al Raval de Barcelona, aleshores conegut com el «barri xino». Per casualitat, a la capital catalana s’havia trobat amb Montse Guillén, propietària d’un restaurant a Nova York, on acudia juntament amb Andy Warhol i Jean Michel Basquiat. Va ser ella qui li va suggerir de fer un mural a Barcelona com havia fet en altres ciutats i ell va acceptar amb l’única condició d’escollir l’espai. L’artista va triar la plaça Salvador Seguí, que en aquell moment era un cau de droga i prostitució, per fer desinteressadament el mural Tots junts podem parar la sida. La transformació del Raval va obligar a salvar-lo i reproduir-lo posteriorment en un mur de formigó a tocar del MACBA.
La lliçó més gran de Haring és que sempre va entendre l’art com una cosa popular i pública i que calia posar a l’abast de tothom, amb una especial devoció pels nens. Per això va començar al metro de Nova York i davant l’èxit, l’any 1986 va obrir a contracorrent una botiga al Soho per comercialitzar els seus treballs decorats amb les seves populars figures. Avui aquella botiga perviu a la xarxa amb el domini pop-shop.com. Aquesta visió transgressora no va ser entesa per les grans institucions artístiques, que consideraven que aquella vocació popular el situava en un segon nivell. Afortunadament, el seu nom ja ha pujat als altars dels grans artistes de finals del segle XX i les seves exposicions arreu del món registren rècords d’assistents. Barcelona també mereix retrobar-se amb l’artista amb una gran retrospectiva.
