De vegades, lluir bona memòria fa un trist servei als ciutadans. Et resulta relativament fàcil recordar fets i accions que la majoria de gent no reté. El que tu tens ben present i els altres obliden et converteix en franca minoria i faculta certs llestos per anar a la seva sense dissimular. Amb tota la barra del món, com si la seva trajectòria fos immaculada, d’un blanc enlluernador.
De tant en tant ens ve al cap aquella definició de Felipe González, quan parlava dels expresidents i la seva funció, destinats a convertir-se en gerros xinesos purament decoratius, sense veu ni vot en qualsevol qüestió d’actualitat perquè ja se’ls ha passat l’arròs i el seu temps de protagonisme és pretèrit, pura història. Certifiquem amb flegma britànica que l’autor de tal definició és el primer a vulnerar-la, disposat a ficar cullerada en qualsevol tema del qual sigui preguntat. Aspectes que mai van vinculats, per exemple, amb la nul·la ètica de les portes giratòries, la presència remunerada en ben influents consells d’administració que els procura una jubilació daurada, molt més enllà del que seria recomanable per guardar certes formes. Convindria que tingués la boca callada, fos prudent i no aprofités qualsevol avinentesa per embolicar la troca. Al cap i a la fi, sembla que ningú repari en sa vida sumptuosa un cop descarregat de responsabilitats, gens coherent en algú que es defineix progressista. Tampoc direm ja res dels GAL, que deu haver prescrit.
Hi ha un altre personatge que de gerro xinès no en té res, ni ganes de ser-ho. Encara és més nociu. Sempre parla qui més ha de callar aprofitant, precisament, l’amnèsia del personal o la desatenció que mostra gran part de la població quan els convindria tenir criteri ferm sobre allò que han perpetrat els nostres mandataris. Cada cop que José María Aznar bada boca, s’apuja el preu del pa. No aporta res i és tòxic fins a extrems, però continua al seu aire, consistent en generar una cultura de l’odi del tot destructiva, una posició de trinxera que desitjaria trinxar qualsevol mena d’adversari o enemic negant-li el pa, la sal i el dret a existir.
Si fóssim capaços de recordar les peripècies del personatge, anomenant-les fil per randa, segurament aconseguiríem que fos més discret i callat. Per començar, el nefast 11-M i la mentida «ha estat ETA» per guanyar unes eleccions sense cap mena d’escrúpols. N’hi hauria prou amb repassar com ha fet la fortuna i a què es dedica professionalment la seva parentela al complet, gens disposada a portar vides monacals. Sota l’aixopluc d’un neoliberalisme més que interessat, s’han dedicat al negoci sense mostrar cap problema en l’anomenat conflicte d’interessos. No en tenen cap, no en gasten d’això.
Com tampoc era exemplar la composició d’aquell gabinet ministerial que encapçalava, amb majoria absoluta d’escàndols que han acabat als tribunals de justícia. Amb l’esmentat José María Aznar, la corrupció sistemàtica va trobar barra lliure, igual que no dubtava quan George Bush i Tony Blair li van plantejar el muntatge inventat d’una guerra, tapada amb tones d’ignomínia i cap responsabilitat posterior. Com si fos un oracle de caràcter infal·lible, el nostre home, no content amb la FAES que mereix un altre article de denúncia, sembla especialitzat en qüestions de política catalana i no perd cap ocasió en atiar la catalanofòbia, convençut que aquest truc sempre genera extraordinaris rèdits per a la seva corda, per als foscos lobbies que representa.
Temps enrere, i encara ens en recordem, un jutge va titllar el seu partit com a organització criminal a propòsit de Gürtel i altres tèrbols afers. En lloc de rumiar tanta errada i aprendre a callar en conseqüència, continua ferm en la seva croada, convençut que la seva és paraula de déu conservador. Ja saben com és aquest home, incapaç de suportar que ningú li digui quantes copes ha de prendre abans de posar-se al volant.
A gent així, sense cap mania, ens toca aguantar-los com podem. Vist el seu full de serveis, prou ple de taques, no caldria ni recordar-los que no són qui per donar cap mena de lliçons a ningú.
