Ara que Sant Pere 2024 ja és història, m’agradaria parlar d’un llibre que recull un dels aspectes més interessants i quasi enigmàtics de la tradició de la Festa Major de Reus. Amb el títol de l’article podria semblar una novel·la d’aventures mítiques, però en realitat es tracta d’un col·lectiu tancat que té com a missió i objectiu preservar i mantenir el principal eix de la festa reusenca, la Tronada. El llibre, Guardadors de la Tronada. 50 anys d’història, d’Anton Baiges Gras i de Pere Martorell Jareño, el va publicar Cossetània el 2002, fa 22 anys, és a dir que ja quasi enfilaríem la recta final de la futura celebració de 75è aniversari.
Sigui com sigui, recull l’esperit dels fundadors i l’estat d’ànim personal i col·lectiu que es vivia a Reus un cop acabada la guerra. Una ciutat enfonsada, empobrida, desmoralitzada i patint pel futur, per les pèrdues, personals i materials i per familiars i amics que han hagut de marxar a l’exili. En aquell context de tristor generalitzada, les festes populars esdevenen un petit buf d’alegria, d’esperança i l’any 1951, tres amics, dos industrials i un arquitecte, demanen a l’empleat de la casa Espinós, que els permeti que sigui un d’ells qui encengui la Tronada. Aquest accedeix i l’any següent rep la mateixa petició. A patir d’aquell punt es comença a instaurar un protocol d’actuació que s’acaba concretant amb unes ordenances escrites en octosíl·labs i acompanyats d’uns boixos de Juli Garola. Naixien oficialment els Guardadors de la Tronada, dotze persones que, seguint la tradició catòlica, agafàvem com a nom el dels apòstols: Joan, Pere, Jaume el Gran, Andreu, Felip, Mateu, Jaume, Bartomeu, Tomàs, Simó, Judes el Bo i Pau i es van renovant a mesura que causen baixa.
Entre les condicions que es marquen a les ordenances hi ha la de «sentir l’alegria / de ser un bon fill de Reus, / o, que havent nascut a fora / hagi passat trenta anyades/sense moure-hi gens els peus» o «no es pagarà cap quota / perquè l’obra és cosa austera / i no s’ha de malgastar / però si és necessari / ningú es farà el refractari / quan repiquin a pagar». I, d’aquesta manera un acte central de la festa que, d’una manera o altra estava molt probablement condemnat a anar llanguint i a desaparèixer, va acabar agafant una sòlida entitat pròpia que l’ha portat a ser un signe absolut de la identitat de Reus i de la seva festa.
Una altra de les curiositats de l’entitat són les convocatòries de les reunions. En fan un mínim de dues vegades a l’any, una el diumenge abans de Pasqua Granada i l’altre la vigília de Sant Pere, a punt d’anar a Completes i es convoquen per correu postal amb una targeta original que manté l’esperit gràfic i de contingut de les primeres ordenances.
I potser el símbol més important que vindria a ser també un fragment de vida i d’història és la Vara. S’utilitza per encendre la Tronada i des de l’any 1954, cada any incorpora una placa amb el nom de la personalitat encarregada de fer l’encesa. L’any 2017, amb la primera totalment plena, se’n va encarregar una segona, de fusta de cirerer. Com a punt especial en aquesta història intensa, durant els anys 2020 i 2021, en plena pandèmia i davant la prohibició de fer actes públics, els Guardadors es van reunir en un terrat del carrer de Sant Joan, mantenint totes les mesures sanitàries i van llençar un seguit de coets que volien fer l’efecte sonor dels morters de festa. Com no podia ser d’altra manera, totes dues van quedar reflectides a la Vara amb la inscripció: «Covid. Tronada simbòlica. Guardadors».
Actualment els membres de la Confraria són Jaume Vilella i Bach (Pere), Màrius Pinyol i Gilabert-Padreny (Joan), Carles Sardà i Jansà (Jaume el Gran), Jaume-Lluís Grau i Gilabert (Andreu), Anton Baiges i Gras (Felip), Hermímia Martí i Arbós (Mateu), Francesc Felip i Rodon (Jaume), Joan Antoni Garola i Carretero (Bartomeu), Josep Maria Casanovas i Dolcet (Tomàs), Xavier Robert i Mariné (Simó), Marta Mallafré i Buixeda (Judes el Bo) i Mònica Mariné i Grau (Pau) i són una nova demostració pràctica de com, moltes vegades, les iniciatives particulars i civils, poden arribar molt més enllà que les polítiques i/o econòmiques i que l’amor a la terra i a les seves tradicions pot acabar sent el millor motor i l’esperit més avançat i poderós.
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.
