He tornat a EuroDisney, ara Disney París, en el moment de l’any que puc fer vacances familiars, i amb els fills més grans que per Sant Pere del 2015 quan hi vam fer una escapada. Ara tot just en fa 30 que Disney va obrir les portes d’un parc a Marne-La Vallée, a 40 quilòmetres de París, que per un temps es va preveure instal lar a Vila-seca i Salou, on ara en fa 28 que funciona PortAventura el primer parc temàtic d’atraccions de tota la península ibèrica, i que a més funciona molt bé.
Ens van quedar a tocar de l’opció europea de Disney, en una negociació que la multinacional de l’oci duia amb els governs francès i espanyol, i en que els moviments de la Generalitat tant de la catalana, com de la valenciana, perquè anés ja fos a Vila-seca i Salou, ja fos a Pego-Oliva-Dènia, es van llegir, per part de l’Estat, més com un destorb que com un ajut.
Segons el llibre L’aventura de Port Aventura, del professor Josep Oliveras editat per publicacions de la URV, el govern de Felipe Gonzàlez estava més per ubicar-lo a Almeria, i per una primera opció de Cadís. Va ser aquell moment a mitjans dels anys 80, en que corrien noms de possibles ubicacions. A les nostres comarques a més de Vila-seca i Salou, també es parlava de L’Ametlla de Mar, i d’El Perelló arribant fins Amposta, i també de Calafell-El Vendrell.
En aquell moment Barcelona disputa la seu dels Jocs Olímpìcs a París, i concentrar a més Disney a Catalunya no lligava amb la filosofia de la Moncloa de repartir esdeveniments i inversions arreu de l’Estat, i quan els americans van dir que era impossible fer el parc a Andalusia, Madrid va plantejar l’opció valenciana. A l’agost del 1985 un portaveu de Disney va dir que les opcions perquè el parc s’instal·lés a França o a Espanya eren les mateixes.
Els francesos ja s’havien afermat amb la candidatura de Marne-La Vallée, i havien descartat altres opcions a la seva mediterrània. La Diputació de Tarragona, que presidia Josep Gomis, anunciava que dedicaria el canon energètic de cinc anys a comprar els terrenys necessaris si s’optava tant per l’opció del Camp de Tarragona com per la del Baix Ebre. L’aleshores conseller de Turisme de la Generalitat, Francesc Sanuy, viatjava a Orlando per ampliar detalls de l’oferta del Govern català. Els tècnics de Disney van visitar amb més interès i de nou els terrenys de Vila-seca, L’Ametlla i també van tenir contactes al País Valencià.
Ignacio Vasallo, que va ser director de promoció turística del ministeri que dirigia Abel Caballero, i que va participar en aquelles negociacions des de bon començament, explicava dies enrere en un article que la decisió final va ser entre París i Vila-seca i Salou, i que la van prendre pels volts de Nadal 5 persones després de diversos anys de feina i negociació.
Els negociadors per part de Disney van ser Dick Nunis, president de la filial de parcs del grup, i els directius Jim Cora i Lee Lanselle. A la part espanyola, a més de Vasallo, Guillermo de la Dehesa i Poli Ruiz Ligero, de l’àrea de comerç, que era qui oferien els incentius estatals. Segons Vasallo, Nunis i el seu equip amb llarga experiència en parcs, treballadors que havien pujat a cops d’anys, era partidari de l’opció espanyola, però els seus caps Michael Eisner i Frank Wells, acabats de nomenar i que venien del sector del cine i la televisió, i eren fills de la ‘noblesa’ de Nova York i el Mayflower formats a universitats de prestigi. Aquests últims i les seves dones que els acompanyaven en vol directe a París, segons que explica Vasallo, estaven encegats pel ‘glamour’ de la capital francesa. Vasallo fins i tot apunta que no van tenir en compte que havien de ‘seduir’ les dones d’aquests directius Michael i Frank perquè també pesaven en la decisió final.
El llibre del professor OIiveras recull la impressió de Francesc Sanuy, que el govern socialista no s’hauria oposat a la tria de Disney, si haguessin optat per Tarragona, però sí que no volien que hi hagués tractes amb els governs autonòmics, que sovint milloraven les condicions que oferia Madrid.
El president Pujol, que volia com fos una inversió potent en un moment en que Pasqual Maragall s’havia anotat el triumfo dels Jocs Olímpics, se’n va anar fins a California l’any 1986 per saber els motius de la tria, que va deixar en segona posició la candidatura catalana. Els crèdits subvencionats que els oferia el govern francès, l’IVA reduït per les entrades, la cessió de terrenys urbanitzats a preu de cost i la prolongació de la xarxa ferroviària i adaptació dels accessos, van ser decisius, segons que llegim a L’aventura de Port Aventura. Al llibre no s’hi diu res de les dones d’aquests directius que segons Vasallo s’haurien d’haver tingut en compte. L’antic responsable de promoció turística del Govern espanyol també diu que l’any 2007 va coincidir amb Roy Disney a la Tate Gallery de Londres a la inauguració de l’exposició Dalí i el cine, i aquest alt directiu de Disney li va dir que Michael Eisner s’havia equivocat amb la tria de París, i no només pel clima. De fet el van acabar destituint per prepotència en la gestió, i perquè les xifres no acaben de sortir. És clar que trenta anys més tard, ara a París hi ha dos parcs ampliats, l’inicial i el Walt Disney Studios Park, i van ampliant amb una nova àrea dedicada a Frozen, és la primera destinació turística d’Europa. La paradoxa és que a diferència de PortAventura, el parc francès només ha tingut beneficis en 7 exercisis d’aquests 30 anys, i han necessitat de l’enginyeria financera per no perdre diners.
El que entre moltes altres coses han guanyat és una xarxa de rodalies, que com la resta del transport públic de París funciona a la meravella, a diferència de la nostra mancada d’inversió i que una inversió com la de PortAventura no ha fet millorar. Ens falten les orelles de Mickey.
