Després d’obrir la temporada del Teatre Tarragona, dissabte passat, la Franz Schubert Filharmonia fa escala a l’Atlàntida de Vic, viatja a correcuita als Estats Units i avui debuta al Carnegie Hall de Nova York, una de les sales de concert més importants del món, per traslladar-se en acabat al Lisner Auditorium de Washington DC, dijous.
La FSF va néixer fa setze anys com a Orquestra Simfònica Camera Musicae, i té la seu al Vendrell des de l’any 2009. Gràcies a ells, gaudim d’una magnífica temporada, amb programes interessants i variats –aquest estiu, amb Marina Rossell al Camp de Mart– i solistes del gran cartell mundial.
El mestre Tomàs Grau ha configurat una formació de primer nivell, amb temporada estable al Palau de la Música Catalana i altres auditoris de Catalunya –a més a més de les seves gires internacionals–, recuperant la idea mare de l’Orquestra Pau Casals, en què s’emmirallen per raons òbvies, de descentralitzar la música simfònica i fer-la de quilòmetre zero al nombre més gran de punts possible; un plantejament que van «copiar» amicalment José Antonio Abreu i Gustavo Dudamel a l’orquestra Simón Bolívar de Veneçuela, cotitzada gairebé com la Filharmònica de Viena... Que Dudamel ha dirigit fins i tot en el concert de Cap d’Any.
Pau Casals serà leitmotiv a Nova York i Washington, com no podia ser d’altra manera atesa la relació intrínseca amb el mestre, que a les Nacions Unides va fer la proclama de catalanitat de més audiència, aquell «I am catalan» que es va emetre per primer cop el 24 d’octubre de 1971 i encara sintonitzem en les ones emocionals.
Deu anys abans, el 13 de novembre de 1961, Casals havia tocat a la Casa Blanca pel president Kennedy i no va arrencar menys emocions i emocionat m’ho contava un dels privilegiats convidats a aquell concert de cambra: el gran Leonard Bernstein. El concert de la FSF arrenca amb la Sardana Simfònica Sant Martí del Canigó de Casals –a partir d’ella Lenny em va confessar que adorava la nostra dansa nacional– i es clourà amb una recreació orquestral d’El cant dels ocells, que associem d’una manera natural al seu violoncel i que a Tarragona vam escoltar en rigorosa estrena mundial.
El programa americà, el mateix de la prèmiere de Tarragona, evocarà el Cante Jondo que va simfonitzar el mestre Rodrigo a El concierto de Aranjuez, estrenat al Palau el 1940, amb el guitarrista Regino Sáinz de la Maza com a solista, i que té una versió en format obra mestra de Paco de Lucía i, la més recent de la mateixa categoria, tècnica i duende de Rafael Aguirre, el solista que la FSF ha triat encertadament per la gira USA. Completa el programa que Grau ha dissenyat per al públic americà l’obra cimera del seu repertori, la Novena de Dvorak, coneguda com a Simfonia del Nou Món. Vaig qualificar aquest monument viu a la música orquestral com «la simfonia federal», perquè recrea la multiculturalitat dels Estats Units, des de les escales pentatòniques del sioux a les seqüències rítmiques del ragtime i harmòniques del jazz, passant –of course!– per les balades irlandeses; tot el conjunt llegit per un compositor romàntic europeu que inventa un dels adagios més sentits de tots els adagios del món mundial. L’obra va ser estrenada el 1893, ara fa 130 anys, a l’auditori novaiorquès, Leonard Bernstein en va fer les millors versions jamai contades i ara el mestre Grau, que és valent i dirigeix sovint sense la cuirassa de la partitura, la conduirà al bell mig del seu territori i de la seva orquestra. Poca broma.
El mestre Grau ha configurat una de les millors orquestres del nostre panorama musical –al meu entendre, la millor, al costat de la del Liceu a cura del mestre Pons–, però com que el nostre país és ‘mesell’ –o això em deia Salvador Espriu– i valora a vegades més amistats i afinitats que qualitat, la Generalitat no la tracta com es mereix. Nova York certificarà l’evidència qualitativa i de difusió internacional de Catalunya i estic segur que aquesta situació anòmala és tan evident que s’acabarà redreçant.
