Aquest any hem fet el pessebre a la clandestinitat. Això de fer el pessebre està molt mal vist. Si se l’han filat a la plaça de Sant Jaume!, el nostre centre polític i simbòlic, vol dir que van molt mal dades i que ves a saber si en vindran d’encara pitjors. Val més prevenir.
De manera que he començat per recuperar el manual de clandestinitat que van escriure a quatre mans els meus estimats Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez, herois comunistes de la resistència antifranquista, amb qui tantes reunions d’alt risc vaig compartir i tant em van ensenyar, sobretot d’ètica.
A la meva dona i a mi ens agrada començar el pessebre per un passeig per la Fira de Santa Llúcia, ahir hi vam fer cap. Quan treballava al departament de Presidència de la Generalitat, una vegada m’hi vaig escapar amb el president Maragall, un altre mestre d’ètica, i vam recordar tanta obra del seu avi, el gran Joan Maragall, dedicada al Jesús infant: «De Betlem en una cova/ nasqué un Déu aquesta nit;/ teranyines són sa arcova,/ quatre palles lo seu llit». Ara, però, cal capteniment.
Per a no ser reconegut, he canviat una mica el look, allò que a tomb de tot plegat deia en Forges de ‘vestirse de lagarterana’ amb un vestit passat de moda d’aquells que guardes sabent que no te’ls tornaràs a posar mai, però mira però on... Com aquell bigoti postís que vaig dipositar curosament en la caixeta de records d’aquells anys tan foscos com el gris dels uniformes de la bòfia que em va estossinar. Conservo el bigoti al costat de la bola de la màquina d’escriure IBM ‘incautada’ amb què picàvem la revista Universitat, l’òrgan dels estudiants i professors del PSUC. En Joan Creixell va dedicar el seu llibre sobre premsa clandestina antifranquista al poble de Catalunya, que n’havia fet i preveia que en tornaria a fer. De moment, el bigoti revifa.
Ja soc un altre, amb el meu vestit de quadres gal·les amb pantalons acampanats, uns botins Mod de canya curta, tret el florit amb aigua i vinagre, a joc amb el pentinat Beatles que també he recuperat i el bigoti del Zappa. I anem a la Fira.
Hem aparcat l’auto lluny i caminem fent esses, dreceres que escurcin i voltes que allarguin. Als xamfrans, aprofitem la semicircumferència per guaitar si no ‘portem cua’, si no ens segueixen, en l’argot. També fem la mateixa comprovació plantant-nos davant d’alguns aparadors, que permeten un camp visual de cent vuitanta graus. I arribats a les paradetes, primer passegem clissant allò que volem comprar per no entretenir-nos quan ens aturem a fer l’operació. Agafar la figureta i pagar ràpid en efectiu, per sortir cames ajudeu-me i no deixar empremta.
El pessebre l’hem plantat a un lloc inversemblant, per si venen visites. El besavi jueu guardava les filactèries, la menorà i la quipà en una cambra secreta de la casa de Torredembarra. El pare amagava la senyera del batalló de l’Ebre darrere d’un quadre. Jo camuflava la propaganda il·legal en un sota-escala de paret falsa. Experiència sobrada. Per no despertar sospites que celebrem alguna cosa amb arrels religioses, posem ponsèties a tort i a dret i emboliquem una torreta amb el mocador kufia que em va regalar un membre d’Al Fatah quan cobria periodísticament la I Intifada.
I ja ho tenim. Bé, només ens faltarà cantar les nadales sotto voce, com vam cantar La Internacional en aquell míting del PCE a Ginebra –1974–, perquè les autoritats ho van prohibir i La Pasionaria va dir textualment: «Ahora, vamos a cantar bajito La Internacional»; ho sé perquè aquell discurs el vam reproduir a l’engròs amb una màquina que també fèiem anar a casa, i dissimulàvem la producció de cassets rojos amb un frontispici-coartada d’exercicis de piano que feia passar als meus alumnes de música. De manera que, «Ahora vamos a cantar bajito Les dotze van tocant».
La intolerància no es crea ni es destrueix, es transforma. La vam viure en format de nacionalcatolicisme i ara és laïcista, però darrere de l’una i de l’altra sempre hi ha una gran ignorància. Tant de bo aprenguem a diferenciar fe i creença de tradició i recordem, si cal, que al protagonista del pessebre ningú no li ha discutit la seva bondat, que per la seva causa política els seus pares es van haver d’exiliar tot just després del pessebre d’autes, i que un exèrcit imperialista d’ocupació el va executar per rebel nacionalista.
