Per primer cop a la història del Nord d’Irlanda, la província britànica del vell Ulster, el Sinn Féin, antic braç polític de l’IRA, presideix el govern autònom de Belfast. La primera ministra, Michelle O’Neill, és filla d’un pres de l’IRA i dos cosins seus, voluntaris de l’organització, van ser abatuts per les forces britàniques. Ara està en les seves mans gestionar un enclavament de gran valor geoestratègic: l’única frontera terrestre entre la Gran Bretanya i la Unió Europea. La frontera més tova del Brexit perquè és una falsa frontera en un mateix país, perfectament delimitat, a més a més, pel fet que geogràficament és una illa, i políticament una reivindicació nacional amb una centúria d’història. Quines paradoxes: ara com ara, a la independentista Irlanda és on Anglaterra és més Europa.
En els anys més virulents dels troubles, un dels pobles dels límits entre les dues Irlandes era un camp de batalla. Els temuts paracaigudistes britànics que patrullaven per Belfast amb uniformes de camuflatge no entraven a Crossmaglen perquè hi havia franctiradores en acció, «Sniper at work», com indicaven uns senyals de tràfic ad hoc. No només això: ‘El famós comando de Crossmaglen’ –títol d’una balada que sonava permanentment al pub oficiosament de l’IRA– també va atacar helicòpters amb llançagranades. La resposta anglesa va ser una torre de control plantada al bell mig de la plaça de la vila, amb prismàtics ficant-se dintre de les cases i una metralladora amb el canó girant a dreta i esquerra, pentinant tot el camp visual del seu punt de mira, i voladures sistemàtiques del petit pont sobre un rierol en una de les pistes forestals que separava el Nord del Sud per evitar el pas dels escamots.
Avui, Crossmaglen és un petit paradís de 1.600 habitants que surt al TripAdvisor per viatges turístics de vells jaciments arqueològics cèltics i té una banca ètica local que ha traspassat l’interès més enllà del seu county. Vistes, tot plegat, de la reconversió institucional del terrorisme, que va començar amb els acords de pau del Divendres Sant de 1998, quan l’IRA va dir «adeu a les armes» i l’exèrcit britànic va portar a la tintoreria els uniformes de desembarcar a Normandia.
La pau basca va posar la directa a partir d’un anomenat Fòrum d’Irlanda, que va menar a la treva llarga i fructífera de Lizarra-Garazi, aquell mateix 1998: el PP d’Aznar dialogava amb ETA, com abans hi havia dialogat el PSOE de Felipe González i com després hi dialogaria el de Zapatero; com entre tots ells, hi dialogava des del minut zero al minut infinit el PNB. I amb tots aquests encofrats, s’assegurava la pista d’aterratge del terrorisme a les institucions. El primer gran èxit, fonamental, de principis ètics, és que no hi ha hagut més víctimes, una circumstància essencial que semblen oblidar els que, ara i aquí, en temps real, pretenen convertir en terrorisme qualsevol protesta, dissidència o aldarull per espuris interessos electoralistes. El segon haver és la implicació dels antics terroristes en la governació. L’esquerra abertzale és un lleial aliat del govern plurinacional de Pedro Sánchez, i a les pròximes eleccions del 21 d’abril la demoscòpia indica que EH-Bildu pot esdevenir primera força a Euskadi i, amb una aliança inversa del PSOE, governar, amb la fórmula just recentment explorada a l’Ajuntament de Pamplona. El candidat a Ajuria Enea, Pello Otxandiano, un doctor en Enginyeria de Telecomunicacions de 40 anys, no té cap contacte amb la lluita armada.
Si als exemples europeus d’Irlanda i el País Basc hi afegim tota la història llatinoamericana escrita per Pepe Mujica, i culminada a Colòmbia amb Gustavo Petro, trobem com a resultat que el compromís polític democràtic d’antics guerrillers és sòlid, perquè hi arriben des de la convicció que per la via militar i de l’enfrontament contra estats potents mai no aconseguiren les millores socials i/o nacionals que per les lleres parlamentàries poden assolir. En definitiva, no es rendeixen ni abdiquen dels seus ideals i programes, els reconverteixen... I els fan més possibles i, sobretot, per damunt de tot, menys dolorosos.
És una gran mostra de fragilitat que els defensors del constitucionalisme espanyol des de la coalició dreta-ultradreta necessitin gairebé estintolar la unitat d’Espanya atiant el fantasma del terrorisme, i no per activa, defensant valors en positiu i admetent que, si la Transició que veneren salvíficament va ser un dels grans èxits de la convivència, l’altra fita de la concòrdia ha estat el final d’ETA i, encara més que la ‘derrota’ que necessiten compulsivament declinar tant que gairebé la glopegen, la reconversió institucional del terrorisme.