La tercera promoció de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha retrobat a l’Hospital de Sant Pau, on va estudiar.
Vaig cursar en ella el primer cicle, abans que un professor assenyat m’aconsellés que pengés la bata blanca i esmolés la ploma: el doctor Felip Cid, catedràtic d’Història de la Medicina, present a l’encapçalament de l’orla al costat, entre d’altres magnífics mestres, dels doctors Villar-Palasí (bioquímica), Oriol (fisiologia), Egozcue (genètica), Foz (microbiologia), Sánchez Maldonado (anatomia), Abella (psiquiatria) i Daufí (patologia).
El viatge en el túnel del temps que va de quan encara no ets metge a quan has fet els setanta i et jubilen de la pública, on la major part dels 271 llicenciats d’aquella lleva ha desenvolupat la seva carrera.
El trànsit de l’hegemonia de la medicina privada a la medicina pública s’ha fet d’aquesta generació en endavant.
La magnífica sanitat pública que gaudim deu molt a aquests professionals des que el professor Laporte, a més a més d’ensenyar-nos a administrar convenientment els antibiòtics –sense cagar-nos a les calces de prescriure’ls per allò de les resistències i fer empassar mals de coll veient la padrina–, ens predicava que la medicina és un dret i ha de ser gratuïta i de qualitat.
Ho va posar en pràctica quan va ser conseller de Sanitat del primer govern Pujol, i em declarava –aquí no ja com a alumne sinó com a periodista– que volia aconseguir que els metges del ‘seguro’ visitessin i receptessin segons el seu criteri i no fossin simples amanuenses del metge privat que enviava els seus pacients a buscar les receptes gratis.
Aquella promoció va donar gestors d’altíssim nivell que van fer possible l’enlairament de la medicina pública; anoto, dels que conec més, els doctors Estanis Alonso, Rafael Manzanera, Elvira Méndez i Joaquim Camprubí (epd), amb molt recorregut institucional tots quatre.
Han destacat, perquè la seva praxis s’ha fet merescudament pública, el doctor Bonaventura Clotet, per la seva recerca d’avantguarda mundial sobre la SIDA i les malalties infeccioses; el doctor Antoni Bulbena, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona, cap emèrit del servei de psiquiatria i toxicomanies de l’Hospital del Mar, on actualment coordina la innovadora unitat d’ansietat; o el doctor Josep Ramos, que va dirigir el psiquiàtric de Sant Boi, va ser assessor de la Generalitat i és una autoritat en bioètica.
Al costat dels que han sortir als diaris, però, una munió de boníssims professionals de totes les especialitats, que represento per una vella/bella amistat en el doctor Jaume Miquel, pediatre a les Terres de l’Ebre.
I el col·lectiu més nombrós de l’assistència primària, els antics metges de capçalera, les meves amigues Mercè Bonet i Carme Gàllego, amb les qui a més a més de la ciència compartíem la música.
Em proposo de prendre’ls-hi algunes hores de conversa per enllestir una novel·la sobre aquesta medicina tan important i imprescindible: la quantitat de persones que hauran visitat, els quadres que hauran diagnosticat, les felices curacions i altes, i els trists ‘exitus’ dels certificats de defunció.
Un dels temes que m’agradarà desenvolupar –ja el vaig començar a desplegar en el sopar de la promoció– és el de la dimissió de l’ull clínic, basat en l’experiència, l’historial i una bona exploració, substituït pels protocols que consisteixen a sumar proves, a vegades agressives.
La nostra generació va ser la primera que va estudiar àlgebra i estadística a la carrera, fins i tot el sistema de programació informàtica Fortran, i som partidaris d’una medicina preventiva que ha contribuït de quina manera a augmentar tant l’esperança de vida que ja es parla de ‘quarta edat’ i ja no s’és «un vell de quaranta anys» com als temps de Cervantes.
També sabem que les proves són el millor ‘remei’ davant dels torracollons de sempre, disposats a portar el metge als tribunals culpabilitzant-lo de la malaltia i tipificant delictes de iatrogènia.
Tot això hi és, però la potenciació i dotació pressupostària i de recursos humans de la bona visita al CAP i a l’especialista és imprescindible i hauria estat una meravellosa praxi del metge que no vaig ser i serà una esperançadora crònica del periodista que soc.
Estanis Alonso, seguint la tradició dels metges escriptors –de Conan Doyle i Chéjov a Baroja i els nostres professors Cid i Daufí– ha escrit la biografia de la nostra memòria col·lectiva al llibre Sant Pau 1970.
Assignatures pendents de la Transició, cinquanta anys de medicina, bons metges i persones compromeses que també van lluitar per acabar amb la dictadura i construir una democràcia.
