La meva tia àvia es deia Cinta perquè l’havia batejada mossèn Cinto, amic del seu pare, el meu besavi, que va fer força vida a la casa pairal dels seus ancestres, al carrer Major de Torredembarra. Per arrodonir-ho encara més, jo vaig néixer el dia del sant Jacint de 1952 i per a refermar el meu set de les setantes vegades set, el número sagrat de les Escriptures, aquell dia, el proppassat 17 d’agost, vaig passejar-me pels records de la infantesa, que és la pàtria del padró sentimental.
Vaig fer el recorregut que feia en tricicle, devia tenir sis anys. El carrer, és clar, ja no és el principal que va ser quan el nucli antic era tot el poble, l’han asfaltat i ja no s’hi pot jugar a bales ni seguir els solcs dels carros, ni hi ha la quadra amb el matxo donant coces per manca de farratge, despertant les matinades que no despertaven els quarts i hores del campanar. L’olor de pizza ha substituït la flaire del cup en verema.
La casa senyorívola del manescal s’ha remodelat en format d’apartaments i aquell altre casal de gents principals, cantoner amb el corraló –ara carreró, ja no hi ha béns– de sant Antoni, va ser remodelat amb gust, però va ser poc gaudit i ara és despulla urbana amb una pintada d’okupes desnonats, que substituïen en la remasteritzada cadena genètica de la marginalitat aquella gent humil que també van fotre al carrer quan la primera remodelació. Corrien els anys què ‘My fair lady’ Audrey Hepburn esmorzava amb els diamants de Truman Capote.
Altres cases del carrer Major també s’estan morint. Aquella portalada d’uns baixos que feia les funcions de porteria del futbol de carrer està tal qual però més masegada, i cada cop que hi passo per davant m’entren ganes de xutar, estic per portar-hi el meu net a veure si atura un penal de la seva germana, que juga al futbol en un equip federat; abans, en aquells anys de masclisme institucional, les nenes no jugaven al futbol.
El meu amic Josep Gual, esplèndid cronista de la vila que va posar nom als carrers innominats, es va inventar el «carreró dels Vius» per denominar el viarany napolità que mena a la parròquia, perquè, als enterraments, els que han donat el condol hi fan via: són els vius, mentre el difunt fa cap al cementiri en direcció contrària. En Josep Gual era brillant i divertit.
Al davant de l’església hi ha la Torre de la Vila, una construcció del segle XIII que segons alguns podria ser l’origen del topònim Torredembarra, la Torre de Barà. Però com que allò és molt a prop de la casa pairal de Mañé i Flaquer, gran bascòfil, m’empesco la trapelleria gens ortodoxa que Torredembarra té tots els ingredients lingüístics per ser un topònim basc: és llarg, tretze lletres, cinc síl·labes, i té un parell d’erres dobles, quatre erres per rosegar, la ‘t’ és de la mateixa família consonant dental que la ‘d’ –en èuscar torre és ‘dorrea’– i el significat seria ‘els de la torre’, això és: els torrencs!
L’últim retrat que tinc d’en Manuel Cuyàs és al costat de la Torre de la Vila. Demà, 28 d’agost, faria 72 anys, i com que compartíem professió i amistat, i només ens portàvem onze dies, vam acordar celebrar els nostres aniversaris un any al seu Mataró i un altre a la meva Torredembarra. Fa quatre anys que va marxar al país de les il·lusions del cinèfil que era, però els seus guions en forma d’article són sempre aquí, al nostre costat, ensenyant-nos a viure i ensenyant-nos periodisme. Capaç de filmar amb paraules les petites quotidianitats que sense la seva ploma haurien passat desapercebudes, i d’analitzar la política amb lletres gruixudes, sempre respectuós amb tothom. Va ser també un brillant cronista parlamentari amb millor dicció que molts parlamentaris, que lluïa a les tertúlies, sobretot a la d’en Xavier Graset, amic de l’ànima, i el president Pujol li va confiar la redacció de les seves memòries, un text per a la història, sí.
L’últim llibre sobre en Manuel del qual tinc esment és El Mataró de Cuyàs, recull d’articles a cura de Neus Pinart i pròleg de Joan Catà, delicioses cròniques, retrats, reflexions sobre la seva ciutat... Vaig reivindicant el seu periodisme d’excel·lència, i avui faig aquest article sobre el meu poble evocant la manera de Manuel Cuyàs. Sé, Manuel, que et mereixes proses millors, i que els teus llibres són alta literatura, però a la pantalla de la misericòrdia infinita que habites, encara em regalaràs unes neules d’aquelles tan exquisides, dolces i salades, que només feu a Mataró.