Va ser a mig matí del dimarts 27 de juny que vaig rebre un missatge de whatsap des del mòbil de Matias Vives. Era un text, auster de forma, en què se’n comunicava la mort als receptors i es feia saber que, per voluntat expressa d’ell, no hi hauria cap mena d’acte fúnebre o recordatori públic de la seva persona.
Em vaig quedar glaçat, no pel caràcter inesperat de la notícia, sinó per la consciència de la seva pèrdua definitiva. Feia només un parell de setmanes que havíem coincidit al CAP Llevant i que havíem xerrat una estona.
Estava francament desmillorat i el cos ja reflectia, externament, la intensitat de la dolència que l’afectava. Parlava amb aquella serenor, aquella calma, aquella seguretat que només donen la maduresa i el sentit de la realitat, dret, sense seure per la incomoditat que li causava aquella posició, mentre comentava que, a la motxilla de la seva malaltia, ja hi duia 150 setmanes de químio.
I va fer una referència al meu article sobre Miquel Valdès en aquest diari, com setmanes abans m’havia fet comentaris sobre un altre a propòsit del nostre admirat Josep Solé Barberà. Era una d’aquelles situacions en què l’interlocutor no pot fer altra cosa que escoltar amb atenció, assentir amb normalitat i donar-li ànims amb tot l’afecte.
Teníem la mateixa edat i ha estat només per un parell de setmanes que no ha complert els 71 anys que l’esperaven per a aquest 10 de juliol. Ara no podria dir, amb certesa, quan va ser que ens vam conèixer, però sí que puc afirmar que mig segle no ens el treu ningú. Algun cop havíem coincidit al tren, camí de Barcelona, mentre em parlava amb entusiasme del dret a l’autodeterminació dels pobles.
Eren els temps en què també cantava amb un grup, de nom L’Embut, que anava ça i lla fent recitals, com una eina més de consciènciació cívica i dinamització cultural. Eren coses de l’època en què semblava que, si no cantaves en cap grup de folk o cosa semblant, no eres ningú. Però ell ja era algú, un jove amb preocupacions socials i nacionals, enquadrat políticament al PSUC, mentre que jo ho estava al PSAN. Malgrat que llavors ell era sincerament federalista i jo independentista, vam connectar de seguida i, des de llavors, encara que passéssim llargues temporades sense veure’ns, sabíem que hi havia un nexe de complicitat important entre tots dos.
En un parell d’ocasions vam quedar-nos a dormir a Montblanc, a casa seva, i em consta que li agradava de comentar que va ser allà on vaig conèixer la meva parella, encara que, en realitat, no fos així.
Els darrers anys de la dictadura va estar implicat en la lluita antifranquista, tant a la seva Conca de Barberà originària on exercí ja funcions clares de lideratge, com a Tarragona, sempre a primera línia i amb càrrecs de responsabilitat dintre del PSUC.
Quan el 6 de novembre de 1976, al Camp de Mart, l’Assemblea de Catalunya hi va fer un dels primers mítings públics a Tarragona des dels anys republicans, ell i jo vam ser dos dels dotze oradors que hi vam intervenir, ell pel PSUC i jo pel PSAN. A mi em va tocar parlar del tercer dels quatre punts de l’Assemblea, el relatiu a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació.
Tot un caramel polític, en aquells moments, que se’m feia generosament com a regal. En uns temps en què el PSUC ho era quasi tot a l’antifranquisme i no es prenia cap decisió en els organismes unitaris sense el seu assentiment, ha estat amb el pas dels anys que he arribat a la conclusió que, segurament, ell devia tenir alguna cosa a veure en el fet que aquell tema se m’adjudiqués a mi i no a una altra persona. El seu era, llavors, el primer partit de Catalunya, el més ben organitzat, l’únic al qual s’esqueia, precisament, el nom de «partit».
Dotat d’una estructura moderna i eficaç, era, malgrat la seva etiqueta comunista oficial, una formació política de fronteres molt àmplies, a l’interior del qual podies trobar-t’hi des de catalanistes progressistes i liberals fins als estalinistes més ortodoxos.
Però aconseguí d’aglutinar sectors socials molt diversos que abastaven professions liberals i obrers industrials, fins a pagesos, professors, intel·lectuals i gent d’església, a l’entorn de conceptes alhora paraigua i motor com «aliança de les forces del treball i la cultura» i «reconciliació nacional», o bé «ruptura democràtica» i «Catalunya un sol poble» que, sense ser aquests darrers exclusius del partit, sí que el PSUC els emprà i potencià més i millor que ningú.
És en aquest context que Matias Vives sobresortí personalment com a dirigent, de manera que esdevingué la figura política més destacada que ha donat el PSUC a les comarques de Tarragona, del 1977 ençà.
L’arribada de noves sigles al panorama polític i una situació general ben distinta a la del combat contra el franquisme, afectà profundament el seu partit, que va entrar en una espiral autodestructiva, s’hi produïren escissions per dogmatismes ideològics, canvis de nom, aliances electorals i aquell PSUC originari anà convertint-se en quelcom irreconeixible, amb la consegüent dispersió de molts dels seus membres i el seu enquadrament en altres formacions democràtiques, com un esclat silenciós i lent que, malgrat tot, acaba deixant esquitxos per tot arreu.
Molts dels seus membres es quedaren a casa ja per sempre. Ell en va ser portaveu al Parlament, conseller municipal a Montblanc i candidat a Tarragona, tant a l’ajuntament com al senat. Però el seu partit va anar perdent, progessivament, l’hegemonia civil de què havia fruït i el seu relat públic va ser substituït per uns altres.
Llavors, anà deslligant-se a poc a poc del PSUC i ICV, tot i que potser seria més sensat afirmar que van ser aquests els que van desvincular-se’n, i s’abocà a la seva activitat professional com a advocat, sense deixar en cap moment de col·laborar en causes justes i, sobretot, mantenint aquella mirada llarga i àmplia que li feia tenir una relació excel·lent amb persones d’ideologia ben diversa.
Els mitjans de comunicació han explicat amb deteniment, aquests dies, les múltiples responsabilitats que assumí personalment, aquests darrers anys, en l’àmbit no estrictament polític, des del seu treball amb el Síndic de Greuges fins a la seva condició de Síndic de Greuges de la Universitat Rovira i Virgili, entre moltes altres.
A Tarragona, que era la seva ciutat amb la mateixa naturalitat amb la qual el seu poble intocable era Montblanc, hi tenia casa i despatx, aquest al número 2 del carrer Méndez Núñez, fent, doncs, cantonada amb la Rambla Nova, al cor de la ciutat. Antoni Coll es referia en aquest diari a la incomoditat que, en molts casos, li ocasionava haver de passar la seva minuta d’advocat pel seu treball professional a determinades persones o col·lectius socials.
Quan, 37 anys després d’aquell míting unitari al Camp de Mart, vam coincidir al mateix lloc com a oradors, tot havia canviat. Era la vigília de l’11 de setembre de 2013 i, amb el lema Tarragona decideix, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència, entre altres entitats, havien aconseguit d’omplir el recinte. Ell hi va fer una intervenció memorable, clara, pedagògica, constructiva, esperançadora i sincera.
Davant d’un auditori entusiasta que escoltava amb atenció, va explicar que havia format part del grup d’assessors de Jordi Solé Tura, en la seva tasca com un dels pares de la constitució espanyola. I que, aquell 1978, va començar a veure que Espanya no acceptaria mai per decisió pròpia un tracte de tu a tu amb Catalunya i que el federalisme només el defensaven i se’l creien els catalans.
Parlava, doncs, el Matias Vives independentista que havia arribat a la conclusió que, tancades totes les portes, no hi havia altre camí per a Catalunya que no fos l’accés a la pròpia estatalitat.
I es lliurà de ple, amb l’energia de sempre, però amb tota l’experiència política acumulada durant dècades, a la defensa d’aquella causa. Em comentà que, en el referèndum del 9 de novembre del 2014, va anar de voluntari a una mesa electoral de Bonavista, on va retrobar-se amb vells lluitadors de l’època del PSUC. «I saps què van votar?», vaig demanar-li.
«Pel que em van comentar, per la independència. Però alguns estaven preocupats per l’actitud anticatalana que, a través de Cs, havia fet forat entre familiars més joves», respongué. Com a bon lector de Gramsci, preocupat per l’hegemonia cultural, en un dels seus missatges comentant-me algun article, em deia: «Probablement, la societat actual no està per llegir dues planes de diari sense necessitat de prendre un paracetamol», planyent-se del poc hàbit de lectura i dels nivells de banalització i mediocritat a què s’havia arribat en tots els àmbits de la vida pública.
I acabava definint-se, en la millor línia del PSUC, com dels qui «encara pensem que fer política és ajudar a sumar».
A través del seu amic i antic company de lluita en el mateix partit, Josep Andreu, fins ara batlle de Montblanc, m’anaven arribant notícies preocupants sobre la seva salut, confirmades personalment en alguna ocasió que vam tenir l’oportunitat de trobar-nos en algun lloc.
Calb i barbacurt, amb unes ulleres generoses de diòptries que li devien permetre una visió de la realitat més precisa per tal de poder analitzar-la amb dades més sòlides i concretes, el recordo mirant de lluny qui s’acostava, acotxant una mica el cap amb els ulls per damunt de les ulleres, amb un gest característic, com per confirmar que, efectivament, era qui es pensava, tot esbossant un lleuger somriure per sota el nas.
Si l’home es caracteritza per la paraula i se l’agafa també per aquesta, ell era, bàsicament, això: paraula. Una paraula viva, incisiva, robusta de raonaments, capaç de transmetre convicció, passió i il·lusió per una idea, sempre des del rigor dels seus arguments, repetits un cop i un altre, sabent com sabia que política vol dir pedagogia, com va escriure aquell socialista humanista, de principis ètics profunds, que es deia Rafael Campalans.
Excel·lent orador
Quan vaig entrar al Parlament el 1988, alguns diputats de diferents grups polítics me’n parlaven amb respecte i admiració i s’hi referien com un dels millors oradors que havia passat per la cambra. Algú va comentar que, una vegada, parlant des del faristol, va tenir un espant de salut que va fer que, en el futur, ja no hi fes més cap parlament, sinó que sempre intervingués de l’escó estant.
A la seva web, encara parcialment consultable, va escriure-hi: «El millor sempre està per arribar», però ell no ho ha pogut veure. Ara sé que, a la foto de la nostra vida, hi ha persones que, el pas del temps va esborrant de forma imperceptible. També sé, però, que aquest no serà el cas de Matias Vives i March, un home de paraula.
