Una de les característiques que més em va agradar dels habitants de Sabadell, quan vaig estar-hi treballant com a cap de redacció del Diari de Sabadell, va ser que estaven molt orgullosos de la seva ciutat. Potser estaven decebuts per com funcionaven algunes coses, o potser pensaven que la ciutat havia perdut pistonada, però la vida associativa era molt dinàmica, la societat civil era molt activa, i el sabadellenquisme impregnava tota la vida de la ciutat i estava molt present als caps i cors de bona part de la població.
Aquí, a Tarragona, hi he trobat quelcom semblant. Amb una diferència: entre les institucions més emblemàtiques de Sabadell hi havia el Museu d’Història de la ciutat, motiu d’orgull i centre d’activitat cultural del municipi... Mentre que a Tarragona no n’hi ha. Almenys, de moment. El Museu d’Història de Tarragona hauria de ser una realitat en els pròxims anys i ja té destí –Ca l’Agapito– i aquesta és una gran notícia. En primer lloc, perquè no podia ser que Tarragona fos l’única capital catalana sense museu d’història; en segon lloc, perquè tenir-ne revifa la vida cultural i associativa; i, finalment, perquè calia una institució que expliqués la ciutat més enllà de l’època romana. Ningú dubta que haver estat capital de l’Imperi és impressionant, però aquí també han passat altres coses. I val la pena que les coneguem.