La perspectiva que donen els anys és molt apropiada per analitzar el comportament electoral d’una ciutat com Tarragona i 44 anys de democràcia municipal és un període prou llarg com per treure conclusions. S’han celebrat 12 eleccions municipals de les quals el PSC n’ha guanyat 8 (3 amb Josep Maria Recasens, 4 amb Josep Fèlix Ballesteros i 1 amb Ruben Viñuales). Les altres 4 fou Joan Miquel Nadal amb CiU.
El cas de Pau Ricomà és poc freqüent, no perquè hagi estat alcalde sense guanyar unes eleccions –que també–, sinó perquè no ha retingut l’alcaldia incomplint la regla que els alcaldes que es presenten per primer cop a una reelecció acostumen a guanyar perquè encara no han sofert l’efecte erosionador del poder.
Així va succeir amb Recasens, amb Nadal i amb Ballesteros; tots tres van guanyar sempre que es van presentar a la reelecció. Ricomà en canvi va ser alcalde sense guanyar les eleccions el 2019 i deixa l’alcaldia perdent sense aprofitar el primer període d’alcalde.
Però tornem al títol d’aquest article. 8 victòries del PSC sobre 12 no pot ser per atzar sinó perquè hi ha alguns trets definitoris de la societat tarragonina conformats amb el temps, un patró de comportament majoritari.
Des de la sociologia o des de la demoscòpia es traurien conclusions més fonamentades que la meva però pot interessar també el parer de qui ha passat per la Plaça de la Font treballant des de l’oposició i des del govern i que fins i tot va intentar la missió de conquerir l’alcaldia en una ocasió.
Tarragona al llarg de la seva història mil·lenària ha anat rebent múltiples aportacions culturals, religioses, econòmiques que ens han conformat com som. Segurament la més important de les darreres ha estat la industrialització iniciada el 1971. Però totes les anteriors han deixat la seva petjada, han modelat la nostra forma de ser.
Tarragona al llarg de la seva història ha anat rebent múltiples aportacions culturals, religioses, econòmiques que ens han conformat com som
Tot això ha catalitzat en un imaginari col lectiu determinant uns valors predominants entre els quals destaquen la sensibilitat envers els altres, la tolerància per comprendre i estimar la pluralitat, la concepció de la igualtat de drets independentment de l’origen, creure que val la pena lluitar per un món millor. En definitiva, allò que es diu un pensament progressista.
No estic dient que a Tarragona pensem tothom de la mateixa manera, però estic convençut que aquests valors predominen a la nostra ciutat, ens hi reconeixem quan mirem al nostre voltant, els descobrim i valorem quan repassem la nostra història.
Això s’ha expressat també políticament a les urnes cada cop que hem tingut democràcia començant pels anys 30 del segle passat i ara en democràcia.
En els darrers anys del franquisme i en iniciar-se la democràcia el socialisme agrupat en diferents col·lectius va ser capaç de mantenir aquell fil roig que s’ha anat mantenint al llarg d’aquestes quatre dècades amb el PSC.
Ruben Viñuales n’és un exemple i té mèrits personals indubtables. Però ha guanyat també perquè ve d’aquí, perquè reprèn aquest fil roig
Nascut com a tal un any abans de les primeres eleccions municipals de 1979, el PSC es va fundar sobre la base d’aquella pluralitat de persones de diverses procedències polítiques, sindicals, de moviments socials i culturals amb el denominador comú de la socialdemocràcia i amb un compromís molt potent. Aquella pluralitat era i continua essent la seva força
. Alguns dels seus primers militants, com el mateix alcalde Recasens, havien viscut i lluitat en els anys 30 anteriors a la Guerra Civil i es van afegir a altres que vàrem tenir la sort d’iniciar-nos al seu costat rebent el millor del seu exemple, del seu testimoni, del seu compromís per una lluita que ens van dir que havia de ser col·lectiva si la volíem eficaç.
Tot això ha anat traspassant-se i en bona mesura perdura en les següents generacions i el PSC ha continuat sabent llegir la realitat de Tarragona, connectant amb la seva ànima progressista sobre els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat.
El PSC continua essent a Tarragona un partit de base d’extracció popular, amb forts sentiments de pertinença a la classe treballadora, de gent involucrada en l’entramat associatiu, cultural, esportiu, sindical o professional, ecologista, feminista.
Gent que militem en un partit polític com a conseqüència de la militància social que gairebé sempre ha estat prèvia perquè li trobem més sentit a la vida. Alguns encara canviem l’expressió oficial «lluita final» quan cantem La Internacional en castellà per «lluita social» que manllevem de la versió llibertària de l’himne.
Ruben Viñuales n’és un exemple i té mèrits personals indubtables. Però ha guanyat també perquè ve d’aquí, perquè reprèn aquest fil roig. Per això ha enllaçat una vuitena victòria sobre dotze. Crec que Tarragona es sentirà còmoda amb aquest alcalde que parla el llenguatge i sent i batega com la gran majoria de tarragonins i tarragonines.
