Al Diari d’avui llegeixo que Amposta impulsarà un pla per lluitar contra el maltractament a la gent gran. I la meva primera reacció, i imagino que la de més d’un lector, és de sorpresa: com pot ser que siguin necessaris aquests programes? A qui se li acut fer mal a una persona gran?
Fa poc vaig veure el vídeo d’uns escolars travessant el carrer al Japó. Després de creuar el pas de vianants, amb celeritat i seguretat, els nens i nenes es giraven cap als cotxes i agraïen que s’haguessin aturat. «Arigato gozaimasu!», deien tot inclinant-se. És només una mostra de l’educació i respecte cap als altres, i especialment cap als més grans, que s’inculca a tots els nipons, des de ben petits.
Recordo aquesta imatge, i no puc evitar pensar que si aquí tractéssim els ancians com ho fan al país del sol naixent, potser no caldrien programes com el d’Amposta. I que si s’eduqués amb més valors i més civisme, tampoc ens trobaríem amb casos de maltractament a persones de la tercera edat. O amb manques greus de cortesia i delicadesa.
Però, amb tot, no n’hi hauria prou. Cal empatitzar. Cal creure’s que el gran mereix respecte, no només per urbanitat, sinó per dignitat. No per condescendència, sinó perquè ho mereix. I a tomb d’això, penso sovint en una frase de la pel·lícula La Giovinezza, de Paolo Sorrentino: «Envellir no és per a pusil·lànimes». I és cert: fer-se gran no és fàcil. És per forts i per valents. Tot el meu respecte.