El momentaccio del Concurs de Castells és l’abraçada de la Noa i la Mia en descarregar la Vella de Valls el quatre de nou net. La Noa, l’enxaneta de la colla, i la Mia, l’acotxadora que va haver de ser hospitalitzada en caure el mateix castell la diada de Sant Fèlix. Un instant que va passar gairebé desapercebut en una contesa tan competida.
Aquesta discreció no amaga la tenacitat i la fermesa d’una nena de set anys, que tornava a plaça poques setmanes després de sortir de l’UCI. Certament, els castells són expressió d’una abnegació col·lectiva, on cada individu s’entrega a una feina molt concreta —posar el pit a la pinya, fer de dos, treballar al pom de dalt...— per aconseguir un objectiu comú. Tota la gent que puja hi deixa la pell i l’esquena més enllà de les pròpies forces.
Així, l’èxit és sempre de la colla i no personal. És molt més que la suma de les parts. Ara, la convicció, el propòsit, la dedicació i l’audàcia, són individuals i no les aporta el col·lectiu. La colla les multiplica, les intensifica. Sobretot, les vertebra.
Però sense l’actuació de la Mia, desenes, centenars de Mias, desapareix tota aquesta poesia heroica, s’esvaeix el símbol i s’esborra el crit d’esperança que és cada castell, del més gran fins al més xic. L’audàcia de la Mia en tornar a plaça, la determinació de no abaixar els braços, és una gran lliçó pel país (perquè un castell és un país concret) i per a tu i per a mi.
