La bel·ligerància més o menys sectària amb què els mitjans aborden la vida pública contamina tot d’afers que toquen el voraviu dels ciutadans. Es fa servir la pregunta «a favor o en contra?» en comptes de la clàssica «aquí què passa?», típica del periodisme. S’ignoren o es cuinen els fets i la complexitat de la vida i de la gent, es nega la dignitat a posicions tan legítimes i raonables com la pròpia, es rebutja la bona fe i es jutgen deshonestos els motius dels discrepants, tot atribuint les seves idees a la fòbia o al prejudici, sense molestar-se a demostrar-ho ni a entendre-les.

Es publica només allò que s’adiu a la línia editorial o al prejudici mentre altres propostes se silencien, es menystenen, es ridiculitzen. En els afers de tots és gairebé impossible dir que algú té tota la raó, que només hi ha una solució o que tal proposta és neutral. Excloure i/o silenciar l’adversari és un mal recurs. Sovint, però, els que es tenen per exclosos recorren a les mateixes armes que s’han fet servir en contra d’ells.

Acabem, en fi, per no saber què passa i la vida pública esdevé un camp de batalla on només compta qui dona i qui rep carxots. Pitjor encara, aquestes parcialitats es defensen amb l’infantilisme que els altres també ho fan. Fan què, exactament? El risc és quedar-se envoltat només del club de fans i que la resta sospiti que, més que informar-los, vols imposar-t’hi.

Pla de la Font és un poble que no arriba a municipi i no és famós per res —però és el meu.