Al Barça hi caben tots

El fet que avui el Barça encara carregui el pes simbòlic de ser més que un club diu molt de la situació real de Catalunya. Els actes del 125è aniversari del FC Barcelona, que van arrencar aquest divendres, i tot el que es diu al voltant de l’efemèride sobre la institució, no han fet més que confirmar que l’esdeveniment transcendeix el món de l’esport, que el club continua fent de reemplaçament del país a cobert de l’esport i dels colors blaugrana. El Barça no ha perdut el seu paper històric, cultural i social, que connecta diverses generacions i orígens sota un mateix ideal, aplegades amb l’esperit de resistència i cohesió de la societat catalana. El Barça és també espai per a la inclusió, refugi per a molts en moments difícils i plataforma per a l’expressió cultural i política. Encara ara és així. No em sembla normal i no pas pel club, sinó per la societat que encara necessita aquest aixopluc, aquest remei, aquest recurs. El Barça és també mirall i exemple del que els catalans poden arribar a ser i fer si s’hi posen. Són capaços del bo i millor com s’explica a El contracte, llibre aparegut aquesta setmana signat per Ramon M. Piqué (és el meu germà), i el pitjor, com relata Xavier Garcia-Luque al també recent No fueron los postes cuadrados. El Barça ensenya que pots fabricar el millor entrenador del món, Pep Guardiola, o fer-lo fora per enveja i supèrbia. Al Barça hi caben tots. Sigui com sigui, per molts anys!