Poques coses a la vida fan més mal que la mort d’un ésser humà. Res és tan irreparable. Res importa més. Sobretot quan és un ésser estimat. Però crec que hi ha tres coses que, salvant les distàncies, s’atansen a la pèrdua d’una vida. Tot i que no es puguin comparar.
El primer element és l’art. Més enllà de les escultures, pintures i edificis que es degraden amb el temps o per un mal ús, és especialment esgarrifant quan l’art es destrueix conscientment, per conflictes o ideologia. A qui no se li ha encongit l’ànima veient fotografies de les grans catedrals europees bombardejades? Qui no ha patit veient els fanàtics del Daesh trencant peces babilòniques?
El segon són els llibres. Encara recordo amb emoció quan vaig entrevistar a l’Iraq el pare Nayib, un monjo dominic que va arriscar la vida per salvar centenars d’incunables de les mans d’Estat Islàmic. «Els gihadistes intenten matar-nos dues vegades: primer maten els nostres cossos i després maten la nostra història», em deia. Com és d’important preservar la paraula escrita!
I la darrera són els boscos. Veure cremar hectàrees i hectàrees d’arbres i matolls trenca el cor. No només es perd massa forestal, també l’hàbitat d’ocells i bestioles, i un element clau per combatre el canvi climàtic, per evitar l’erosió, per regular el cicle de l’aigua... Un bosc tarda cinquanta anys a recuperar-se d’un incendi. Tota una vida. Protegim-los.