La setmana passada vaig participar a Madrid en el congrés de la Federació Espanyola de Parkinson. Poc després, en un salt possible gràcies a l’AVE, vaig assistir al CaixaResearch Health Meeting a l’Auditori de Cap Roig (Girona), on van participar els investigadors dels projectes seleccionats a la convocatòria de CaixaResearch d’Investigació en Salut del 2020. Entre les dues trobades vaig arreplegar la visió directa de la sanitat a les distintes comunitats d’Espanya des del punt de vista dels pacients i dels professionals de la medicina. La síntesi de les opinions copsades és que l’atenció sanitària està molt malament a tot arreu.
L’atenció sanitària és una reclamació que comparteixen totes les comunitats autònomes d’Espanya
A Andalusia són a un través de dit de la revolució, amb llistes d’espera de més d’un any. Madrid és un desastre. A Galícia treuen fum. Fins i tot va a mal borràs l’assistència sanitària a Euskadi, enveja de tothom pel privilegiat sistema de finançament, el famós cupo basc. «Per què et penses que el PNB està perdent vots? Perquè el Sistema Basc de Salud-Osakidetza s’ha espatllat», m’explica un investigador del sistema sanitari que treballa a Sant Sebastià. El nou lehendakari, Imanol Pradales ho reconeixia diumenge en una entrevista de Jordi Juan i Enric Juliana a La Vanguardia: «A Euskadi hi ha tres grans qüestions damunt de la taula». La primera que cita el lehendakari és «la necessitat de millorar el sistema de salut». Tot plegat fa pensar que disposar d’un finançament com el basc no és garantia de millora de l’atenció pública. També caldrà millorar el sistema de gestió de la despesa.