L’arribada de fruits que anuncien el canvi d’estació sempre és rebuda amb la gaubança que propicia una nova etapa. Amb aquesta imperceptible il·lusió vaig comprar la primera bossa de taronges de la temporada. Amb lletres grosses, l’etiqueta suposava una marca ben catalana. Sense les ulleres de llegir era impossible entrar al detall del producte. Un cop a casa, arriba la sorpresa. Les taronges que acabo de comprar procedeixen de Sud-àfrica. Automàticament surt la pregunta: com és possible que a les nostres botigues i supermercats es venguin taronges de l’altre cap de món quan som un país productor de cítrics? Ara s’entén la queixa del responsable de cítrics de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i gerent de la Cooperativa Agris d’Alcanar, Federico Tarazona.
Comença la temporada de cítrics a l’Ebre. Han de lluitar contra les importacions d’Egipte, Turquia, el Marroc i... Sud-àfrica!
Un reportatge de Marina Pallàs explica la competència desigual que han de patir els productors de l’Ebre davant d’altres països com Egipte i Turquia on les normatives són molt menys estrictes que les europees. Aquestes dificultats cada cop més grans estan provocant l’abandonament dels camps de cítrics, un fenomen que també s’està produint en altres sectors de la pagesia catalana.
Durant les caminades per les comarques fa pena veure camps d’avellaners i d’oliveres plens de brossa. Abandonats. Tot això passa malgrat que Catalunya només produeix el 40% dels aliments que consumeix. L’altre 60 % s’ha d’importar. A sobre, d’allò que tenim, també ho portem de fora. Com volem que el pagès encara lluiti contra el temps i contra els governs?