La majoria d’edat del principal equipament ferroviari de la demarcació de Tarragona arriba amb les mateixes contradiccions que va néixer. És la desena estació d’alta velocitat de l’Estat amb més usuaris, però continua patint els defectes de la mala planificació. Els accessos són dolents. Al principi ni la carretera per arribar-hi tenia cap administració que se’n fes càrrec. El transport públic presenta deficiències enrevessades.
No tots els taxis poden carregar i descarregar viatgers a totes les parades. Els autobusos no poden cobrar amb targeta perquè no hi ha cobertura per als datàfons. L’aparcament és insuficient. Adif i l’Ajuntament de la Secuita breguegen perquè l’administrador d’infraestructures ha començat a fer un aparcament de superfície sense permisos ni autorització municipal. L’estació palesa manca de serveis. Queden les oficines de lloguer de cotxes i la cafeteria. Les botigues van tancar. No ho volia dir, però no entenc com en divuit anys no han pogut arreglar les goteres que surten cada vegada que plou.
Avui fa divuit anys que va entrar en servei l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona
En definitiva, l’estació de l’AVE no està on hauria d’haver estat per satisfer la principal virtut del ferrocarril: arribar al centre de les ciutats. I no hi està per la pugna entre Tarragona i Reus. Les dues ciutats estan massa a prop per tenir dues estacions d’alta velocitat i massa lluny per tenir-ne una sola. És la síndrome de la bicefàlia crònica degenerativa, els efectes perniciosos de la qual tornaran a aflorar en el reiteradament fracassat projecte de crear l’Àrea Metropolitana.
